Els anys 20

Des de petit tinc la percepció que moriré jove. Això m’ha fet prendre la vida seriosament. I com a jove, quan miro al meu voltant, em costa identificar-me amb els que em precedeixen i, juntament al meu pressentiment sobre el que duraré, hi ha una altre element que també em condiciona: el frustrant present que visc.

Les generacions passades van viure un món canviant, dur. Van ser pacients, respectuosos, conformistes, amb ideals. D’altres no, és clar. Hi he conegut persones diverses, però totes amb possibilitats. Sento que la meva generació és la primera que col.lectivament ha començat a veure la cara sense maquillatge a l’apocalipsi.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

En la meva generació tenim somnis ‘low cost’, anhelem humanitat i ara estem en rebel·lió, volem saturar els carrers, però no de cotxes, sinó de gent. Som les feministes, els nens que només volen jugar, els que fugen del seu país perquè s’estan violant drets humans, els avis que volen pensions dignes. Som els sense pàtria i sense sentit. I els que no ens sentim representats pels polítics, que estan perdent tota la seva credibilitat. Només n’hi ha prou amb escoltar el silenci dels polítics davant dels crits de Hong Kong, les ‘sardines’ a Itàlia, Xile, o Egipte, per posar alguns exemples.

Fa uns dies, fent un cafè amb la doctora en Economia Miren Etxezarreta vaig confirmar el que sempre he notat, que connecto millor amb la generació dels meus avis, la que va conèixer la guerra, que amb la generació dels meus pares que va somiar en comprar-se una segona residència. Miren es mostrava prudent amb el nou govern del PSOE amb Unides Podem per la incapacitat per resoldre els problemes reals de la gent que demostren constantment els partits. Però quan un parla amb Miren es recompon. No és que canviï la seva forma de veure el desastre, sinó que s’omple de ganes de seguir vivint-lo. Viure’ho per veure si aquests petits grups que ara s’organitzen a crits per separat un dia s’ajunten, al marge dels partits. Viure’ho per respecte a la intel·ligència, a gent com Miren Etxezarreta.