Anar al contingut

Límits i possibilitats

De l'esperit de les lleis

De l'esperit de les lleis

Rafael Jorba

La Constitució és el terreny de joc compartit: ni el vedat de caça per perseguir el dissident ni un paper mullat amb data caducitat

Enmig de sentències i de recursos encreuats, la politització de la justícia i la judicialització de la política es continuen alimentant mútuament. És necessari recuperar l’autonomia de la política i la independència de la justícia en el marc de la separació de poders. «Perquè no es pugui abusar del poder, fa falta que el poder freni el poder», va alertar ja Montesquieu a ‘L’esperit de les lleis’. En cas de col·lisió entre l’executiu i el judicial, el paper preeminent correspon al legislatiu.

És molt preocupant la concepció de la democràcia que va aflorar en el debat d’investidura. Més enllà de les formes, el fons de les intervencions reflectia el profund desconeixement que tenen de la Constitució algunes de ses senyories i, en particular, de la llibertat i el pluralisme polític (article 1). La Constitució, en una democràcia no militant com l’espanyola, és el terreny de joc compartit: ni el vedat de caça per perseguir el dissident ni un paper mullat amb data caducitat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

«D’acord amb la interpretació generalment acceptada de la nostra Constitució, la seva reformabilitat no té límits substancials, sinó només procedimentals [...]. El propòsit d’aconseguir que una part del territori nacional que compleixi les condicions materials necessàries per a això es constitueixi com a Estat independent és un objectiu constitucionalment lícit, sempre que no es pretengui assolir-lo al marge de la Constitució», va deixar escrit Francisco Rubio Llorente en les seves ‘Nou tesis per a un col·loqui’ (guió d’una conferència que va dictar a Barcelona el 3 d’octubre del 2013).

La tesi d’aquest enyorat jurista es correspon amb la doctrina reiterada del Tribunal Constitucional (TC). Ni la defensa de la independència de Catalunya ni el canvi de la forma d’Estat estan vetats. Així ho recordava el TC en la seva sentència del 25 de març del 2014 contra la declaració de sobirania i del dret a decidir del Parlament: «La primacia de la Constitució no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva a la norma fonamental, perquè en el nostre ordenament constitucional no té cabuda un model de ‘democràcia militant’ [...] que imposi no ja el respecte, sinó l’adhesió positiva a l’ordenament i, en primer lloc, a la Constitució».

El procediment –lleis de desconnexió, referèndum unilateral i declaració d’independència– va situar la Generalitat fora de les regles de joc. El TC, tres anys abans, ja ho havia advertit: «El plantejament de concepcions que pretenguin modificar el fonament mateix de l’ordre constitucional té cabuda en el nostre ordenament, sempre que no es prepari o defensi a través d’una activitat que vulneri els principis democràtics, els drets fonamentals o la resta dels mandats constitucionals, i l’intent [...] es faci en el marc dels procediments de reforma».

El Tribunal Constitucional reconeixia també la naturalesa política del conflicte: «La Constitució no aborda ni pot abordar expressament tots els problemes que es poden suscitar en l’ordre constitucional, en particular els derivats de la voluntat d’una part de l’Estat d’alterar el seu estatus jurídic. Els problemes d’aquesta índole no poden ser resolts per aquest tribunal [...]. Els poders públics i molt especialment els poders territorials [...] són els qui estan cridats a resoldre mitjançant el diàleg i la cooperació els problemes que es desenvolupen en aquest àmbit».

El TC va recordar que és lícit plantejar la independència, però només a través de mitjans legals i els procediments de reforma constitucional

Fins i tot la sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem, dictada el 14 d’octubre, evocava el problema polític de fons: «La Sala és conscient que la causa penal que ara enjudiciem enclou elements que la singularitzen i atribueixen una dimensió històrica [...]. No ens incumbeix oferir –ni tan sols suggerir o insinuar– solucions polítiques a un problema de profundes arrels històriques». És lícit discrepar de la sentència, però és just reconèixer que el tribunal, com ell mateix recorda, es va limitar a complir la seva comesa: examinar si els processats que van impulsar una declaració unilateral d’independència mitjançant la creació d’una legislació paral·lela van trencar uns valors constitucionals subjectes a protecció penal.

Així les coses, el Parlament –també les tres dretes– ha d’assumir el caràcter no militant de la nostra democràcia i no utilitzar la Constitució com a arma llancívola contra l’adversari. I l’independentisme ha de prendre nota que la via unilateral l’ha portat a l’actual atzucac. Tots, com recordava el TC, estan cridats a resoldre el contenciós de fons «mitjançant el diàleg i la cooperació».