L'Iran i els EUA: Ara, no. I fins a la pròxima

Com Arya Stark, ben a prop de l’abisme, l’Iran i Donald Trump van dir: «Avui, no». La venjança iraniana no va ser per a tant (hi ha maneres i maneres d’atacar amb míssils una base militar i l’Iran en va elegir una que no va causar baixes) i la resposta de Trump a un atac directe de l’Iran a soldats nord-americans va tornar el conflicte al punt anterior a l’assassinat de Qasem Soleimani: càstig econòmic a Teheran (que té un cost gens menyspreable) i guerra de guerrilles en territori iraquià. L’autèntica venjança iraniana té dues cares: crear el context a l’Iraq que forci una hipotètica sortida de les tropes nord-americanes i accelerar el seu programa nuclear, molt més avançat avui gràcies a la ruptura del tractat afavorida per Trump.

En la seva compareixença davant els mitjans, Trump va ser gairebé més dur amb Barack Obama (la seva obsessió) que amb els mateixos iranians. Hi ha mètode en els impulsos del president. Des de la seva mateixa negociació, el tractat nuclear ha tingut molts enemics a Washington, encarnats en les múltiples ànimes ultres del Partit Republicà i en l’acció de ‘lobby’ de països com Israel. Trump està obsessionat amb aquest tractat, no perquè sigui expert en l’imperi persa o tingui una millor alternativa, sinó perquè en els ‘talking points’ ultres que el van encimbellar a la presidència demonitzar sense cap base ni criteri el tractat nuclear acordat per Obama era un clixé: el certificat de naixement, l’Obamacare i el tractat nuclear. Un cop a la presidència, l’Iran era un llegat més d’Obama a desterrar, oportunitat ideal per als competidors de Teheran a la zona, Israel i l’Aràbia Saudita.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Crida l’atenció l’escàs entusiasme amb què Tel Aviv i Riad, tan propensos a retòriques incendiàries i a escalades militars, han reaccionat al xoc entre Trump i el règim dels aiatol·làs. Que li tenien ganes a Soleimani és innegable. Que a cap dels dos, per diferents motius, li va bé embolicar-se en un conflicte bèl·lic en aquests moments, també. A la guerra difícilment s’hi va arrossegant els peus i un conflicte obert, amb el seu moviment de tropes, els seus bombardejos aeris, les seves repercussions econòmiques i la seva incerta gestió, no li convé a ningú, començant pels protagonistes. Tampoc ajuda el fet que és difícil trobar-li sentit l’estratègia de Trump. Probablement és que no la té, més enllà de pegar-li, metafòricament, a Obama. Per a tots els implicats, és més convenient guerrejar per via interposada a l’Iraq i Síria, sense descartar el que pugui passar en el laboratori de l’Orient Mitjà que sempre ha sigut el Líban.

Conseqüències de l’Iraq

Però, dèiem, hi ha mètode i un pla en Trump. Ni Israel, ni l’Aràbia Saudita ni un corrent de pensament als EUA estan disposats a permetre un Iran fort i, menys encara, amb l’arma nuclear. Aquest principi continua inalterable; el tractat d’Obama impedia el segon, no el primer, en gran part gràcies al gran error que va ser la invasió de l’Iraq a principis de segle i el caos posterior. Teheran continua sent un enemic que, a més, amb Soleimani o sense, sap treure profit millor que ningú del caos. Com deia Arya, ara, no, però el conflicte per altres mitjans continua. I fins a la pròxima.