Puntos en comú

Retorn al planeta dels simis

L'exposició 'Micos. Una història de primats' mostra la nostra gran família biològica, avui en perill

3
Es llegeix en minuts
ilu-hoy

ilu-hoy

Poques vegades vesteixo amb americana i corbata. És cert que vaig còmode amb botes, uns pantalons de campanya i la caçadora desgastada –l’arqueòleg i naturalista sempre ha d’estar a punt per explorar el terreny–, però, ¿qui ha dit que no m’agradin altres indumentàries? A Cambridge i Oxford observo els docents amb els seus informals vestits de ‘tweed’, i llavors desempolsego el fons d’armari en un indici d’emular Sherlock, o fins i tot el Dr. Jones en la seva faceta universitària. Tot i que sense èxit; cada hàbit primat requereix de l’hàbitat adequat. Vaig obtenir la prova definitiva al bus de camí de la facultat. No hi cabia ningú més en aquella llauna de sardines i una bona senyora es va agafar de la meva corbata davant del brusc cop de volant del conductor. Asfixiat, escanyat, vaig escoltar que xiuxiuejava: «Espero que no t’importi». L’anciana no tenia els braços llargs d’un orangutan per arribar al passamà i jo, com a primat de la jungla d’asfalt, vaig decidir que el millor era deixar-se de corbates (encara que es vesteixi de seda, la mona, mona es queda) i seguir amb el ‘look’ safari.

Així, d’aquesta manera, vaig acudir al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. La cita era especial: per fi s’han reunit molts dels nostres parents més pròxims per a una gran foto de família: l’ordre dels primats. Nus davant del mirall –sense corbates, vestits ni abrics–, compartim atributs anatòmics. Per començar, una cara petita respecte les dimensions totals del cap. Al contrari, la cara del rinoceront és molt gran mentre que la seva caixa encefàlica és de baix volum. Els cervells primats requereixen d’un bon espai on acomodar-se.

Quant a les extremitats, mostrem cinc dits articulats i prènsils a mans i peus. I algú pensarà: «Amb els meus peus no soc capaç d’agafar res». Tornem a la vestimenta; a la ciutat amaguem i aïllem els peus amb l’ús de calçat però, si viatgem per selves, deserts i sabanes, documentarem com una gran diversitat d’ètnies humanes els utilitzen: des d’enfilar-se pels arbres fins a dominar el timó d’una faluca.

Els dits de peus i mans dels primats estan desproveïts d’urpes; comptem amb ungles planes que faciliten la prensió de força, i la de precisió –o pinça– gràcies a un polze oposable. En canvi, el gos i l’esquirol, quan roseguen un os o una nou respectivament, només poden subjectar el menjar de forma semblant a com si ens enfundéssim unes grans manyoples de cuina. I, molt important, els membres del club primat tenen les dues òrbites oculars en el mateix pla. Això podria semblar una minúcia però resulta ser una adaptació meravellosa. Per exemple, els ulls d’una zebra estan situats en una ubicació lateralitzada mentre que la posició frontal dels ulls d’un primat permet la visió estereoscòpica; és a dir, tridimensional. Requisit bàsic per calcular distàncies amb precisió, i més quan se salta d’una branca a l’altra. Evitar caure d’un arbre, a 40 metres d’altura, és crucial.

Tots aquests trets biològics, i no la meva vestimenta externa, fan que em senti integrat entre els més de 60 parents –des del minúscul lèmur ratolí fins al gran goril·la– exhibits a ‘Micos. Una Història de Primats’. L’exposició, produïda pels Museus Nacionals d’Escòcia, ha desembarcat amb força en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Visitar-la, sens dubte, ens condueix a reflexionar sobre el fet que no estem sols.

Família en perill

A ‘El planeta dels simis’ (1968), la tripulació comandada pel capità Taylor s’estavella en un món inhòspit; creuen ser l’única forma de vida intel·ligent –l’‘Homo sapiens’ com a espècie triada– fins que topen amb goril·les soldat i ximpanzés científics: Zira i Cornelius. Els ‘micos’ del museu també conviden a un viatge de tornada al planeta dels simis. És cert. A més dels humans, existeixen altres primats capaços de comunicar-se i fabricar eines, però també d’altres coses que semblem haver oblidat: conservar, cooperar, i conviure en societat. I és que, a passos de gegant, ens encaminem cap a la imatge apocalíptica que contempla Charlton Heston a la Zona Prohibida: les restes de l’Estàtua de la Llibertat. «¡Ho heu destruït! ¡Jo us maleeixo...!»

Notícies relacionades

No és estrany que la foto de la nostra gran família biològica perilli. Gairebé el 50% de les espècies de primats avui es troben al caire de l’extinció. Fem més el primat i desposseïm-nos de la disfressa d’humans. Ja ho va dir Desmond Morris, no som més que mones nues.