Anàlisi

Dues formes d'entendre Espanya, la democràcia i la política

La democràcia tindria, si fos per les dretes espanyoles, límits que estarien en allò que a ells els agrada o consideren tolerable

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp51591748 arrimadas lastra200105114801

zentauroepp51591748 arrimadas lastra200105114801

L’estrepitosa bronca que s’ha viscut al Congrés dels Diputats aquest cap de setmana és només el preludi del que serà la legislatura que ara comença. Un període en què les dretes utilitzaran tots els mitjans al seu abast per dinamitar el Govern de coalició del PSOE i Unides Podem, que naixerà el pròxim dimarts amb el recolzament del PNB i gràcies a l’abstenció d’ERC i EH Bildu. Tots els mitjans al seu abast són –com ja han anunciat Pablo Casado i Santiago Abascal en el debat d’investidura– ocupar els carrers i les places, portar el president del Govern davant els tribunals i –com ja han començat a demostrar– la crispació, una activitat en què estan molt entrenats i de la qual són autèntics mestres.

No seran aquests, no obstant, més que mitjans, incòmodes i desagradables per a la vida política, de mostrar el que ja s’intuïa i ha quedat meridianament clar en el ple d’aquests dos dies i que és la manera antagònica que tenen les dretes i les esquerres d’entendre Espanya, la democràcia, la política i, si he de dir més, fins i tot la vida.

Perquè aquest cap de setmana s’ha vist amb cruesa que les dretes conceben Espanya no com una realitat plural sinó com un ens uniforme, on l’única dissidència acceptable és la que a ells els sembla bé. Que la democràcia tindria, si fos per ells, límits que estarien també en allò que a ells els agrada o consideren tolerable, talment com la llibertat d’expressió que acabaria on ells la volguessin establir. Així que la Constitució, des de la seva concepció, seria una llei molt restrictiva, que no acolliria la dissidència, i la política només estaria per administrar el dia a dia i enviar a la Justícia tot allò i tot aquell que els desplagui.

Notícies relacionades

Així que quan se’ls presenta un Govern de coalició d’esquerres, que a més planteja el diàleg amb els independentistes com a via per intentar resoldre el conflicte català, s’irriten i recorren a la desqualificació i a l’insult. No admeten la negociació amb el discrepant, ni tan sols per veure si hi ha alguna possibilitat de solució, perquè per a ells el simple fet de parlar és sinònim de cedir.

O no. Perquè quan ells governen veuen les coses d’una altra manera. Ara s’han escandalitzat, per exemple, perquè en l’acord del PSOE amb ERC no s’esmenta la Constitució i es parla de «marc juridicopolític». Però no van dir res quan el 14 de setembre del 2013 en la resposta del llavors president del Govern, Mariano Rajoy, al llavors president de la Generalitat, Artur Mas, que li havia demanat negociar una consulta, Rajoy es remetia a la necessitat de respectar «el marc jurídic que a tots ens protegeix i a tots ens vincula». Tampoc citava expressament la Carta Magna. Quan ells governen és diferent. Ara, no obstant, es tracta de deslegitimar per tots els mitjans un Govern progressista, com ja van fer anteriorment amb l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero i fins i tot amb els governs de Felipe González, tot i que llavors no estiguessin «els comunistes» ni es recolzessin en «els separatistes».