És la política, estúpids

James Carville, estrateg de Bill Clinton en les presidencials de 1992, va encunyar una frase que va fer fortuna per donar la volta a uns sondejos favorables a la reelecció de George H. W. Bush: «És l’economia, estúpid» (‘The economy, stupid’). A Espanya, el primer problema que impedeix afrontar els reptes de futur és un dèficit crònic de política. En vista de la sessió d’investidura  que comença en el Congrés, m’atreveixo a adaptar aquella sentència de Carville a la nostra hora present i dir-los a ses senyories, de manera educada: «És la política, estúpids».

L’aritmètica parlamentària, expressió de la voluntat sobirana dels ciutadans, ha obligat a explorar la cultura de la coalició a Espanya. Pedro Sánchez ha hagut d’acudir a la investidura després de segellar un pacte de Govern amb Pablo Iglesias pel qual Podem  abraça un programa de tall socialdemòcrata: «El Govern impulsarà polítiques socials i nous drets conforme als acords de responsabilitat fiscal d’Espanya amb Europa». Iglesias ha fet seva l’ànima reformista de Tsipras contra la rupturista de Varufakis.

En la qüestió catalana, el preu de l’abstenció d’ERC  és l’acceptació de la «naturalesa política» del conflicte i de la necessitat d’encarrilar-lo «mitjançant el diàleg, la negociació i l’acord, superant-ne la judicialització». La novetat és la creació d’una taula bilateral de diàleg, que es coordinarà amb la Comissió Generalitat-Estat, ja prevista en l’Estatut, i la Taula de Partits del Parlament. Un avís per a navegants sense brúixola: la taula també té empara estatutària i, per tant, constitucional: «La Generalitat i l’Estat, en l’àmbit de les competències respectives, poden subscriure convenis de col·laboració i fer ús dels altres mitjans de col·laboració que considerin adequats per complir els objectius d’interès comú» (article 175.1 de l’Estatut).

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La qüestió més polèmica, com es comprovarà en el debat parlamentari, és l’afirmació que les mesures que s’acordin seran sotmeses «a la validació democràtica a través de consulta a la ciutadania de Catalunya, d’acord amb els mecanismes previstos o que puguin preveure’s en el marc del sistema juridicopolític». Les mesures previstes són el referèndum, com a culminació d’una reforma estatutària, o una modificació constitucional. En el primer cas, al tractar-se d’una llei orgànica, es precisaria la majoria absoluta del Congrés i, en el segon, majories encara més qualificades.

Milloradors contra empitjoradors

La ruptura d’Espanya, de què les tres dretes faran bandera en el debat, no serà a l’agenda d’un Govern que, si es constitueix, tindrà feina a aprovar pressupostos i modificar lleis orgàniques. Sánchez, si surt investit, només tindrà un triomf a les mans: haver superat el dèficit de política que bloquejava la governabilitat espanyola. Ahir a la nit, la Junta Electoral Central, en una decisió controvertida  –set vots a favor i sis en contra–, va obrir la porta a la destitució del president Torra. Un salvavides quan naufragava. «És la política, estúpids».