Fer de la necessitat virtut

¿Volia Pedro Sánchez governar en coalició amb Pablo Iglesias i negociar un acord amb ERC? Evidentment, no. Fa mig any podria haver sigut reelegit president quan Gabriel Rufián li va oferir la seva abstenció gratis, igual com el PNB li va brindar el seu recolzament. Tots dos volien evitar tant sí com no una majoria alternativa amb Cs de 180 diputats. Però Albert Rivera no va voler ni reunir-se amb el líder socialista i aquest va preferir tornar a les urnes perquè va creure que es menjaria una part de l’electorat taronja. Es va equivocar de cap a peus. L’estrepitós fracàs de Rivera va deixar no obstant com a herència un fort antisanchisme entre els seus exvotants. Aquesta profunda desconfiança va impedir el transvasament de recolzaments que Sánchez necessitava per governar en solitari i ara ha hagut de pactar amb qui no va voler fer-ho abans. ¿Tenia alguna altra alternativa després del 10-N? El PP no estava disposat a abstenir-se tenint Vox tan a prop o només a canvi que el PSOE proposés un altre candidat a la investidura. Únicament si Inés Arrimadas hagués apostat pel mal menor, igual com va fer Manuel Valls a Barcelona, i ofert els seus 10 diputats perquè Sánchez no pactés amb ERC, l’escenari hauria fet un tomb. Però a Cs continuen sense voler fer política i acabaran desapareixent dins del bloc de la dreta. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Així doncs, el PSOE arriba a l’acord amb ERC obligat, tot i que en política cal saber fer de la necessitat virtut. Ara per ara el més rellevant és que JxCat no avala aquest pacte dels seus socis de Govern i que Quim Torra se’n considera completament desvinculat com a cap de l’Executiu. L’independentisme sap, molt més que la histriònica dreta espanyola, que els socialistes no oferiran mai un referèndum de secessió. L’enigmàtica consulta seria sobre el que s’acordi, si és que les parts contractants aconsegueixen pactar alguna cosa, però sempre dins de la Constitució i després de ser aprovat per les Corts. És censurable que els socialistes hagin transigit amb la retòrica sobiranista en el text dels acords, però és l’únic que podien cedir als republicans, com també en el pacte pantagruèlic obtingut pel PNB, que és de nou el guanyador absolut de les cessions als nacionalistes.

El marc de negociació entre governs queda ara en paper mullat després de la negativa de Torra perquè ERC no pot parlar en nom del Govern, cosa que facilita les coses al PSOE que sempre va apostar per una taula només de partits. Amb tot, els socialistes, i molt particularment el PSC, no poden oblidar-se de representar en la negociació que sigui les reivindicacions dels catalans constitucionalistes. Quan Miquel Iceta tuiteja «sit and talk o fora de lloc» hauria de ser també per exigir als independentistes la neutralitat de les institucions de la Generalitat, dels mitjans públics de comunicació, el respecte als partits i entitats constitucionalistes en tots de municipis de Catalunya, la no exclusió del castellà a les escoles i el final a les polítiques clientelars i d’adoctrinament. Només així es podrà assolir algun dia un nou consens a Catalunya.