El creixement econòmic

¿Europa decadent?

El més alarmant no és perdre posicions internacionals, sinó que les expectatives de millorar el nivell de vida siguin pobres

Es llegeix en minuts
¿Europa decadent?

Llegeixo a la web de Politico.eu la referència a un estudi de la Universitat de Denver (Estats Units) que pronostica que, el 2100, els 28 països de la Unió Europea hauran perdut posicions en el rànquing mundial i aportaran només una desena part del PIB mundial. Espanya, en concret, passarà del número 13 al 33. «Així passa la glòria del món», dirien els romans (en llatí, és clar). I em pregunto: ¿això és greu? Doncs... no, però també sí.

No és greu, perquè l’economia mundial no és una lliga esportiva, en què el que té més punts guanya (aquest país serà la Xina durant molts anys i l’Índia després, segons l’estudi) i el que en té menys perd i baixa a les divisions inferiors. És un dels avantatges del comerç mundial: dos països que comercien surten guanyant, tot i que un sigui una superpotència i l’altre un país petit. O sigui, comprant a la Xina disfrutem dels productes que necessitem a uns preus més baixos que els nostres, i venent-li els col·loquem articles que al nostre país tenen uns costos menors.

«Però, em dirà el lector, ara estem contra el comerç mundial, perquè no tots els espanyols guanyem quan comerciem amb la Xina». Bé, però el que això vol dir és que repartim malament els avantatges del lliure comerç. O sigui, que el rànquing no és rellevant, sinó el nivell de vida a cada país. L’Àfrica està pujant molt en el rànquing mundial, però el seu nivell de vida és, encara, molt més baix que el nostre. En tot cas, quan l’Àfrica millori el seu nivell de vida no ho farà a costa nostra. O sigui que ens hem d’alegrar que a ells el futur se’ls presenti tan atractiu.

«Però, em pregunta el lector, ¿a què es deu la nostra pèrdua de posicions?». La resposta és, principalment, al menor creixement demogràfic, que ben aviat ja serà un retrocés clar. Menys gent produint crea menys riquesa.

«¡Alto aquí! –diu el lector–. L’important és si mantenim la nostra riquesa per càpita». D’acord, però el problema és que no la mantenim: l’últim any el creixement del producte per treballador a Espanya ha sigut pràcticament zero. Donem la culpa a la falta de dinamisme empresarial, a les institucions inadequades que tenim, a les deficiències de les regulacions laborals, a l’impuls escàs que estem donant a la innovació o a la incertesa política. El cas és que el nostre creixement és baix.

És clar que no som l’únic país que té un creixement potencial inferior al 2% anual, o sigui, que no som capaços de créixer més ràpid sense provocar desequilibris, per exemple, en la balança de pagaments o en el nivell de l’endeutament públic o privat. Per això deia que el més alarmant no és que perdem posicions internacionals, sinó que les expectatives de la nostra millora del nivell de vida siguin pobres.

«La culpa és dels nostres governs –diu el lector–, que no es preocupen dels veritables problemes». Concedit. Però el problema el tenim tots nosaltres, i val la pena que ens plantegem seriosament què hem de fer. Per exemple, les expectatives de creixement de l’ocupació per a l’any 2020 no auguren una reducció substancial de la taxa d’atur, que ja és molt alta.

Però tornem al nostre punt de partida. Europa és un continent envellit, que està perdent vitalitat, malgrat que moltes empreses i sectors continuen estant en el punt àlgid, i el més important és com aquest dinamisme pot arribar al conjunt de la població. I això s’aplica de manera especial a Espanya, tot i que hi ha altres països que patiran més que nosaltres, perquè no van aconseguir pujar fins a les bones posicions que hem aconseguit els últims anys.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Quan dues empreses competeixen i una s’emporta el contracte, l’altra perd. Els països no competeixen; no hi ha un podi en què es premiï qui més creix o qui té un PIB més alt. Però ser un país gran i ric té uns altres avantatges de naturalesa política: si vols que t’escoltin a les Nacions Unides has de ser un país gran, i si vols tenir un Exèrcit poderós i modern necessites tenir molta població i un PIB elevat, una part del qual dedicaràs a defensa. Això és, probablement el que ara preocupa els Estats Units davant les futures potències, la Xina i l’Índia.

Europa perd pes també en el pla geopolític, perquè perdem massa econòmica. Però també per altres raons: som un continent dividit, i estem curts d’idees importants en el pla mundial. ¿Ja ha arribat la decadència demogràfica al món acadèmic?