La situació macroeconòmica

Una 'altra' política monetària

Si ve una altra onada de Covid-19, els bancs centrals tindran dificultats per reanimar l'economia

Es llegeix en minuts
European Central Bank President Christine Lagarde testifies before the European Parliament’s Economic and Monetary Affairs Committee in Brussels, Belgium February 6, 2020. REUTERS/Francois Lenoir

European Central Bank President Christine Lagarde testifies before the European Parliament’s Economic and Monetary Affairs Committee in Brussels, Belgium February 6, 2020. REUTERS/Francois Lenoir / FRANCOIS LENOIR (REUTERS)

Tants anys explicant als meus alumnes què és la política monetària i com funciona... i m’han canviat la partitura. Moltes de les coses que ensenyava des de fa més de mig segle estan canviant, almenys a molts països del món. I, sens dubte, a la Unió Econòmica i Monetària europea.

Aparentment no hi ha tals canvis: el Banc Central Europeu (BCE) encara anuncia que mira de mantenir la taxa d’inflació per sota del 2% anual i pròxima a aquesta xifra; que la variable que utilitza per controlar-la és un tipus d’interès a curt termini; que no està finançant els governs nacionals de la zona euro, sinó que compra deute públic de manera limitada i al mercat secundari, i que la seva política monetària no interfereix en la política fiscal: segons el que estableixen els Tractats de la Unió Europea, és un banc central independent.

Hi ha el risc d’una insolvència generalitzada, si pugen els tipus d’interès

Però els fets són uns altres. Recordem la història: quan va començar la crisi financera, cap al 2007, es va punxar una gran bombolla financera, provocada en part pel mateix BCE amb la seva política de baixos tipus d’interès. Això va produir la caiguda del valor dels actius financers. Els actius són la contrapartida dels passius, de manera que la possibilitat d’una insolvència generalitzada era real. Per evitar-la, els bancs centrals van baixar els tipus d’interès, van prestar generosament als bancs, van comprar grans quantitats de deute públic i també privat, i van mirar de convèncer els mercats que podien mantenir els tipus d’interès baixos durant molt temps. 

La tempesta va passar; la Gran Recessió es va allunyar. Els tipus d’interès es mantenen molt baixos, fins i tot negatius. Això encoratja l’endeutament, públic en primer lloc, però també privat en moltes ocasions. El problema és que, si els tipus d’interès a llarg termini pugen, els deutors tindran problemes per pagar els interessos i per renovar les emissions de deute. El risc d’una insolvència generalitzada torna a ser present, sobretot una vegada que la Covid-19 fica el món en una recessió i obliga a practicar polítiques fiscals expansives, que continuen augmentant el deute públic, i posa en marxa una recessió de proporcions desconegudes.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En vista de tot això, l’única estratègia acceptable és mantenir indefinidament els tipus d’interès molt baixos o negatius, controlant els tipus nominals. El BCE, com altres bancs centrals, ara està portant a terme una política de control de la corba de tipus. Al mateix temps, ha de vigilar el diferencial dels tipus d’interès als països de la perifèria de la zona euro, inclosa Espanya, perquè una ampliació d’aquest diferencial podria tornar a desencadenar una crisi de l’euro com la de fa uns anys. O sigui, continuarà comprant grans quantitats de deute públic perifèric i facilitant finançament abundant al sistema financer espanyol.

Les conseqüències d’això és el que s’anomena el domini de la política fiscal sobre la monetària i la consegüent pèrdua d’independència del BCE, tot i que oficialment el discurs sigui un altre. Els governs continuaran gastant, perquè ho exigeix la situació macroeconòmica dels països; el seu deute continuarà augmentant, i passarà el mateix amb el deute privat, com estem veient en aquests mesos. De manera que el BCE haurà de continuar comprant deute. I si la inflació s’accelera, no podrà pujar els tipus d’interès nominals, no per falta d’instruments, sinó perquè les conseqüències d’aquesta pujada serien desastroses per a l’equilibri financer i, per tant, també per a l’economia real. 

El BCE haurà de continuar comprant deute, perquè els governs continuaran gastant més

¿Això és una tragèdia? Bé, podem continuar funcionant així durant un temps, però a costa de desequilibris creixents: els preus dels actius financers continuaran augmentant, cosa que accentuarà la desigualtat dels ingressos i produirà un estat de bombolla latent; els nivells d’endeutament continuaran creixent o, almenys, no hi haurà pressions perquè es redueixin. Si ve una altra recessió, potser una nova onada de Covid-19, els bancs centrals tindran dificultats per reanimar l’economia... 

Et pot interesar

I algun dia haurem de fer neteja en els balanços de les famílies i les empreses endeutades i, per tant, dels bancs i de les altres institucions financeres. Cada dia es fa alguna neteja d’aquest tipus: una família no pot pagar la hipoteca i perd casa seva, un creditor es queda sense cobrar i pateix una pèrdua. El problema es presenta quan la neteja que cal fer afecta molta gent, sobretot els qui no sabien que els seus diners corrien un risc elevat. Això és el que va passar el 2008. ¿La història es repeteix?