La primera pel·lícula del 2020

El ritual de triar la primera pel·lícula de l’any cobra una nova dimensió. Malgrat la saturació, he tornat a disfrutar de les llistes del millor de l’any (i de la dècada). No puc evitar-ho, m’encanta fer-les i m’encanta, sobretot, estudiar les dels altres a la recerca de revelacions que se m’hagin pogut passar, disposada a replantejar-me pel·lícules que a mi no m’agraden i a d’altres sí, i intentant ingènuament (perquè el món de les llistes és insondable) detectar en aquestes patrons que resumeixin l’any o, en aquest cas, el decenni.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Però aquesta vegada he disfrutat encara més amb un altre (discret) fenomen en línia: la primera pel·lícula que he vist el 2020. No és gens nou, la necessitat de compartir en xarxes la pel·lícula elegida per començar l’any ve de lluny. Però el cerimonial per escollir la proposta que inauguri el nostre nou any davant les pantalles és ara més valuós que mai. És com si, almenys per un dia, haguéssim decidit baixar-nos d’un present pres per la inèrcia, abocat al pou sense fons dels catàlegs de les plataformes i impulsat per les presses per veure les novetats abans que envelleixin (dies després). És clar que estic generalitzant, clar que hi haurà gent que triï la pel·lícula de cada dia com si fos la primera de l’any, amb la mateixa il·lusió i el mateix afecte. Però no puc evitar sentir que en el dia d’avui hi ha una cosa solemne, fins i tot romàntica, en aquest gest, també en la necessitat de compartir l’elecció.

És significatiu comprovar que la majoria de les pel·lícules triades per rebre el 2020 no són estrenes recents, ni novetats de Netflix, ni rescats d’última hora. Gairebé totes són clàssics. O assignatures pendents posposades massa temps. O recomanacions d’altres persones que s’estima o en qui es confia. O títols triats per ser vistos en família o amb amics. Ho diuen els mateixos que comparteixen la seva elecció, i és evident que l’últim que han fet és deixar-se portar per la inèrcia. A casa comencem el 2020 amb ‘El gran Buster’, el documental de Peter Bogdanovich sobre Buster Keaton. Volíem veure una cosa bona i sabíem que d’aquesta combinació no podia sortir res dolent. En el moment no ho vaig pensar, però ara em sembla significatiu i bonic haver interromput el present recordant un geni del passat.