¡Balleu, balleu!

Vaig saludar el dia de Nadal amb el documental que Wim Wenders va convertir en un homenatge a Pina Bausch. El va començar a rodar amb ella, però la coreògrafa va morir mentre el feien a causa d'un càncer de pell fulminant. Wenders va aturar el projecte, però els ballarins del Tanztheater Wuppertal van insistir perquè l’acabés. ‘Pina’ és un recull de coreografies, unes quantes imatges de Pina (fumant a tothora), unes confessions íntimes dels artistes i alguna escena d’ella mateixa ballant, a ‘Café Müller’: aquell cos ingràvid, les clavícules marcades, la hipnosis de la fragilitat.

En la primera escena del documental, en un teatre buit, una dona ensenya els passos de ‘The Nelken Line’ (també coneguda com ‘Seasons March’). Darrere seu, una imatge de Pina, projectada a l’escenari. L’hivern, la primavera, l’estiu, la tardor: la marxa de totes les estacions, comprimides, resumides en dos o tres moviments. Aleshores entra la companyia i executa la marxa. Tristesa i enyor, esperança i delit de viure. Al final, hi tornen, dalt d’una carena. I Pina s’acomiada del públic amb un fado i diu: «Balleu, balleu; si no, estem perduts». És també una manera saludable d’encarar aquest 2020.