De Jane Austen a Víctor Català

També Jane Austen publicava amb pseudònim, ‘una dama’, però els tributs a l’androcentrisme no pesen. Si no cal que ningú vindiqui el lloc d’honor al cim del cànon que correspon a Austen, són inútils els intents, no per acadèmics menys anticanònics, d’imposar Víctor Català com a novel·lista. Per molt que s’hi esforcin, no ho era, i en la mesura que ho va intentar, va fracassar. ‘Solitud’ fora una ‘nouvelle’ magnífica si l’autora no hagués caigut en la temptació d’allargassar-lo i fer-la pesada, com Conrad amb ‘Lord Jim’. Del seu ‘Film’ més val no parlar-ne, perquè és illegible. D'aquí el mal que fan, ensarronant lectors incauts, aquests suposats benefactors: amb permís de Calders i Monzó, la Català, l'Espriu i la Rodoreda són de llarg les tres millors veus narratives de la literatura catalana moderna. I ho són pels contes, com Chaucer, Boccaccio o Maupassant, de manera que no és cap vergonya.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I ho són per la crueltat, sí, la crueltat, no siguem ingenus, per l’estilet impietós amb què penetren i descriuen. És a través de la imprescindible passarel·la de la crueltat que tornem a Austen, en concret a ‘Mansfield Park’, una de les seves novel·les menys divulgades, tal vegada perquè és la que presenta una major complexitat estructural. La història, naturalment d’amor i crítica social, presenta un quadrilàter de protagonistes que pot ser confós amb un pentàgon o fins i tot amb un hexàgon. Quadrilàter de relacions que il·lustren les dificultats per arribar a la perfecció del triangle de la felicitat en la parella format pels sentiments, la raó i les convencions. Això constitueix el tema real, la dura i magnífica tesi de l’obra.

No tothom pot ser un geni, és clar. Els arquitectes modernistes catalans donen 10 voltes als vienesos. En canvi, els novel·listes tenen sobre els noucentistes el mèrit d’haver-ho intentat. Per això, a la contra dels acadèmics barruts i a la dels editors inflacionaris, convé fortificar el propi cànon amb les millors obres dels millors en comptes de sobrecarregar-lo amb quincalla.