MIRADOR
Qui espera desespera
¿Qui pensa en les persones que viuran els efectes del nou Govern?
49213584 59
Les negociacions entre el PSOE i ERC perquè aquesta última formació política s’abstingui en la investidura del pròxim president espanyol continuen encallades a l’espera ara, segons diuen, del dictamen de l’Advocat de l’Estat sobre la sentència del Tribunal de Justícia de la UE. Pel que sembla, o es filtra interessadament, els punts rellevants dels debats no són mai els continguts de l’acord tan esperat, sinó qüestions externes i alienes a aquest.
Per part dels socialistes, aspirants seguint el resultat electoral i la designació per part del Rei de Pedro Sánchez com a candidat a la presidència, el desig legítim és obtenir no només els vots favorables o les abstencions dels diputats, sinó la complicitat activa de diverses formacions polítiques per garantir l’estabilitat del nou Govern i l’aprovació dels Pressupostos futurs, així com de diverses propostes legislatives orientades a millorar la qualitat de vida i el benestar de la ciutadania, garantir drets bàsics com el treball, la vivenda, les pensions, el medi ambient, i, també, per tornar a la política l’organització territorial de l’Estat i, en especial, la situació de Catalunya.
Per part dels republicans, el desig consisteix a consolidar la seva posició com negociador català, crear els mecanismes que permetin un diàleg fructífer entre el Govern espanyol i el català que posi fi a la judicialització de la política, faciliti l’alliberament dels presos i la tornada dels qui van fugir, i contribuir al seu lideratge a Catalunya en la perspectiva de les pròximes eleccions autonòmiques.
I si bé, com diuen els portaveus dels dos partits, el nucli central ja està acordat i només queden serrells, la negociació s’ha anat parant per raons bastant incomprensibles: que si uns tenien pressa i els altres no, que s’havia d’esperar la sentència del tribunal europeu, que el congrés d’ERC havia de precedir el pacte, etc. I ara, que sense el dictamen esmentat no hi ha acord fiable. Queda clar, en tot cas, que la confiança entre els interlocutors i les forces que representen és molt baixa, que estan molt més pendents de la imatge i del màrqueting de la negociació que dels seus continguts, que tenen tanta por de les crítiques externes com de les dels seus afiliats i simpatitzants, i que el que va impedir formar Govern al setembre amb Unides Podem ara ni s’esmenta.
¿I la gent? ¿Qui pensa en les persones que viuran els efectes d’aquest acord i del Govern que surti, o que patiran les conseqüències del desacord amb unes terceres eleccions en menys d’un any i un més que previsible Govern de les dretes? ¿En algun moment els negociadors, la direcció dels dos partits, els assessors d’uns i d’altres han deixat de banda l’anecdotari i els equilibris per fixar-se seriosament en una perspectiva a mitjà i llarg termini que tingui per objectiu fonamental la ciutadania?
Sincerament, costa veure-ho. I em temo que la majoria d’espanyols, catalans inclosos, que va veure i va viure amb expectació, il·lusió i alegria els resultats electorals i el pacte entre PSOE i Unides Podem ara ha passat de l’esperança a la desesperació. No podem continuar així. I menys quan s’ajornen les millores en pensions i salaris.
