24 febr 2020

Anar al contingut

EL TAULER CATALÀ

L'escrutini de la política

L'escrutini de la política

Rafael Jorba

Junqueras ha tingut un tracte no ajustat a dret com a eurodiputat electe, però aquesta injustícia no li atorga patent de cors ni impunitat en el seu discurs polític

¿Judicialització de la política? ¿Politització de la justícia? Una cosa i l’altra. El resultat, a ulls de la ciutadania, és la incapacitat creixent per poder entendre l’actuació dels polítics i dels jutges. I, per afegiment, el descrèdit d’uns i d’altres. Urgeix recuperar l’autonomia de la política i la independència de la justícia. Ni la qüestió prejudicial dirimida pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha de torpedinar la formació del Govern, ni la investidura de Pedro Sánchez ha d’impedir que sotmetem a l’escrutini de la política les tesis d’ERC.

Comencem per l’actuació del TJUE. No es tracta d’una intromissió de la justícia europea que menyscaba la sobirania de la justícia espanyola, sinó d’una resposta a una qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal Suprem. És ara el Suprem el que ha de resoldre el litigi de conformitat amb la sentència: un eurodiputat electe ho és des de la proclamació dels resultats, disfruta d’immunitat per participar en la sessió constitutiva i si es considera necessari mantenir-lo en presó condicional, ha de sol·licitar-se al Parlament Europeu que suspengui l’esmentada immunitat.

La resposta del TJUE valia per al moment en què va ser formulada la qüestió prejudicial –quan Oriol Junqueras estava en presó provisional, i no complint condemna ferma– i correspon ara al Suprem treure les castanyes del foc que el mateix va encendre. Hi ha interpretacions per a tots els gustos. Deixem que siguin el president Manuel Marchena i els sis magistrats de la Sala Segona els que surtin del laberint judicial en què es van ficar; està en joc la seva credibilitat professional.

Deixem a cadascú el seu

Que cadascú carregui el seu mort, diu el refrany (‘Que cada pala aguante su vela’). Si volem acabar amb la judicialització de la política i la politització de la justícia, aquest és el moment que polítics i jutges prediquin amb l’exemple i facin el seu treball respectiu. Que el Suprem resolgui la barrabassada, segons el seu lleial saber i entendre, d’acord amb els paràmetres fixats per la justícia europea. I, en paral·lel, que el Parlament recuperi l’autonomia de l’acció política. El primer responsable és Pedro Sánchez, president en funcions i candidat a la investidura proposat pel Rei. No pot permetre’s cap altra votació fallida.

La formació del Govern depèn del plàcet d’ERC. L’acció posterior, des de l’aprovació dels Pressupostos a la reforma de lleis orgàniques, necessitarà majories més àmplies; inclosos eventuals pactes d’Estat amb el PP. Els republicans han de decidir si aposten per un Govern disposat a explorar la via del diàleg, a respectar la independència de la justícia i a no posar pals a les rodes a l’aplicació de la política penitenciària o, en el seu defecte, opten per la lògica del com pitjor, millor.

Oriol Junqueras, el líder dels republicans, va tenir un tracte no ajustat a dret en la seva condició d’eurodiputat electe, però aquesta injustícia no li atorga patent de cors ni impunitat. És lògic que exigeixi que es repari la vulneració de la seva immunitat i que emprengui les accions legals que estimi oportunes, però ha d’acceptar també que la seva actuació i el seu discurs estratègic siguin sotmesos a l’escrutini de la política.

Ni una mica d’autocrítica

He llegit el discurs que va dirigir el 21 de desembre al congrés d’ERC. Ni una mica d’autocrítica. Junqueras segueix repetint una veritat a mitges, que és més que mitja mentida: se sent «orgullós de ser a la presó per haver posat les urnes» i diu que ho tornaria a fer. Oblida que va ser empresonat per haver promogut la via unilateral: les anomenades lleis de desconnexió i la declaració d’independència. Junqueras continua proposant la mateixa recepta: «La independència és irreversible i un nou referèndum, inevitable». «Hem nascut per guanyar», va concloure.

Si aquestes són les credencials amb què ERC vol asseure’s a dialogar, el recorregut de la negociació serà curt. Molts ciutadans de Catalunya –la majoria electoral i demoscòpica– rebutgen la independència. L’opció d’un altre referèndum dual ens abocaria de nou a una Catalunya empatada amb si mateixa. El diàleg exigeix que els actors polítics consensuïn una proposta que pugui ser avalada per una àmplia majoria de la ciutadania i dels seus diputats (els dos terços que preveu l’Estatut per a la seva reforma).

Junqueras va dir al seu dia que «el junquerisme és amor». Com a cristià que pregona ser, sap que va manllevar aquesta sentència de la primera epístola de Sant Joan: «Déu és amor». Junqueras és molt gran, però no és un déu. Carles Puigdemont l’hi ha demostrat a les urnes.