Distracció permanent

Hi ha gent que anuncia tothora les coses que fa i les que deixa de fer. Sabem que han assistit a un espectacle, o que han quedat amb uns amics, i també sabem que han sortit de l’hospital, refets de la malaltia, o que encara hi són, per culpa de la malaltia. Sabem que s'ajunten i se separen, que fan festes i passen un dol. Ho sabem tot i, és clar, també ho sap Facebook. I ara també sabem (ja ho intuíem, però ara està confirmat per ells mateixos) que Facebook sap on som i on deixem d'estar encara que ens hi oposem. I que els altaveus aquests que tenim a casa, tan divertits, són en realitat uns espies: hi ha exèrcits d’empleats d’Amazon que escolten el que diem a l'amiga AlexaAlexa.

Estem controlats i, a més a més, ens tornem idiotes. Ens ho recorda Ingrid Guardiola en el seu exemplar assaig ‘L’ull i la navalla’. Recupera una reflexió de Justin Rosenstein, el del botó «m’agrada», que compara les xarxes socials amb l’heroïna: «Són eines que rebaixen el coeficient intel·lectual en la mesura que fomenten la distracció permanent». No solament venem la intimitat (Hannah Arendt va dir que «el totalitarisme es produeix quan perdem l’espai privat»), sinó que també esdevenim autèntics estúpids.