17 febr 2020

Anar al contingut

Recompte anual

2019

LUCA BRUNO

Aquesta és la clàssica columna de qui s'acomiada d'un any estrany, estrany de nassos, i ho fa amb un somriure als llavis i el cafè fred sobre la taula

És inevitable. Començar a fer una espècie de recompte, de ferides, de sanacions, un recompte d’errors i a l’altre costat de la balança, encerts. Cada any intento evitar-ho, perquè no val per a res, si total, em dic, l’any que ve tornaré a fracassar i a vèncer les mateixes vegades, en tantes altres circumstàncies, i tot haurà valgut la pena, o no l’haurà valgut en absolut. Però no puc evitar-ho. Acabo l’any sobre les bicicletes de Bicing, caminant la ciutat de Barcelona que tantes vegades he repudiat. Acabo l’any prenent galetes de xocolata i pistatxo al costat de casa, i planejant esmorzar al bar on un dia, quan vaig començar a viure al Raval, vaig esmorzar amb el Sebastià.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tinc agendats alguns dinars i trobades, amb la Carla i l’Elisenda, per exemple. I pretenc, l’any que ve, trobar un bon bar amb terrassa, sol i diaris a les taules per als diumenges. He llegit menys del que hauria hagut de llegir, com sempre, però m’han acompanyat Anna Pacheco i Leila Guerriero aquestes últimes setmanes, i he vist l’última de Woody Allen dues vegades al cine, i la de Tarantino, una... i aquest 2019, Ses Majestats, m’he portat millor que el Joker, que no és difícil. Acabo l’any sense internet a casa, creient fermament que hauria de fer més fotos amb la càmera i menys amb el telèfon. No m’he comprat cap agenda. He vist Arquillué immens al Teatre Romea, dos dies després de veure Manrique a La Villarroel.

Aquest any he descobert Nathy Pelusoque ha aixecat molts dies que tenien tendències suïcides, i he anat a dos concerts de Rosalía. Aquesta és la clàssica columna de qui s’acomiada d’un any estrany, estrany de nassos, i ho fa amb un somriure als llavis i el cafè fred sobre la taula. Corro a la cinta alguns dies, i he tornat a nedar. Em poso roba que no em posava. Em compro llibres, sopo fora, torno caminant a casa. Reescric una novel·la. Treballo, dormo. Tinc ambicions, somnis, projectes... i una rentadora per estendre. Ja està, s’acaba aquí. I no menteixo: en aquestes línies no hi ha tota la veritat, però no hi ha sentiments falsos. És el que recomana Rodoreda, que segueix amb mi any rere any, any rere any.