Pessebres

El primer pessebre va ser, de fet, un pessebre vivent, tot i que els únics que hi actuaven eren un bou i una mula. Va ser una idea de Francesc d’Asís, el ‘poverello’, amb la producció a càrrec d’un tal Giovanni, veí de Greccio. Amb els segles, aquesta representació es va convertir, com ha dit recentment el papa Francesc, en un ‘admirabile signum’, és a dir, un signe admirable, «un exercici de fantasia creativa».

Ho comprovo en una exposició de diorames, en una antiga carbonera. Es donen les condicions necessàries per a un pessebre. La representació de l’escena bíblica, la visualització de la Paraula encarnada i l’acostament del símbol a la realitat del país. Em diuen, els pessebristes, que caminen pelbosc i, de sobte, quan troben una casa en ruïnes o una antiga església amagada, pensen en l’escenari del seu treball pacient i delicat. El signe admirable que, de vegades, no representa només l’escena de l’estable, sinó una nova realitat. Ho han fet a Claremont, als Estats Units, amb els emigrants Maria, Josep i Jesús tancats en gàbies, i ho ha fet Banksy, a Betlem, amb el teló de fons del mur israelià, foradat per un obús que sembla una estrella.