Europa suspèn Espanya

Aquest no és un article apte per als partidaris de l’#Spainexit. La Comissió Europea considera que Espanya no compleix quatre dels onze indicadors: atur, dèficit, deute i inversió internacional neta. Perquè ningú s’espanti, Alemanya també suspèn alguna cosa. En vista d’aquesta realitat, podem recórrer al clàssic «¡Què inventin ells!» de la Castella profunda o al «Nosaltres sols» de la Catalunya carlina. O bé provar d’entendre que Europa és moltes coses però també ha sigut un esperó per treure el millor de nosaltres mateixos. Pot ser més o menys legítim tornar a l’aïllacionisme, com fan l’Amèrica de Trump i la Gran Bretanya de Johnson, però en temes com l’atur, Espanya es quedaria sola amb Grècia, Croàcia, Xipre i Itàlia. La veritat, no són gaire bones companyies per afrontar els reptes de la societat digital.

Notícies relacionades

Guanyar versus governar

Les veus de les víctimes

Com s’ha vist aquesta setmana també en l’acord per tramitar els Pressupostos de la Generalitat, en aquest país ningú confia en el treball com a sistema per distribuir la riquesa, de manera que el que no es vol repartir en els salaris s’ha de fer a través dels impostos. Les condicions milloren, com explicava Joan Tapia, però no a la velocitat necessària, bàsicament –segons la Comissió Europea– perquè no augmenta la productivitat. Aquest hauria de ser el punt neuràlgic de l’agenda econòmica i social. Perquè se’n deriven la resta de suspensos macroeconòmics: la baixa productivitat també limita la pressió fiscal perquè els marges són estrets, cosa que castiga el dèficit públic perquè les bases de cotització també són limitades, llasta el consum intern i penalitza el balanç de la inversió internacional, ja que les empreses no generen prou beneficis –o els reparteixen malament– per sortir a l’exterior.

En aquest context sorprèn l’atac furibund del president de la CEOE, Antonio Garamendi, contra la possibilitat que el salari mínim arribi als 1.000 euros. Aconseguir-ho hauria de ser un autèntic repte. ¿Què necessiten les empreses per tenir prou marge per aconseguir-ho? ¿Millors regles de competència? ¿Que l’immobiliari deixi de ser el sector més atractiu de les inversions per la seva alta rendibilitat, ja sigui en la construcció o en el lloguer? ¿Formació més adequada a les necessitats del mercat? Empresaris i sindicats tenen una mirada excessivament conservadora sobre aquests reptes, que s’acumulen en un cercle que ja és viciós. Els sindicats no ho han de fiar tot a la fiscalitat perquè mentre no millori la productivitat només tracta de repartir l’escassetat. I els empresaris no poden buscar l’últim bastió del proteccionisme propi d’un altre segle en les lleis laborals. La competitivitat d’una economia com l’espanyola no es pot basar en la desprotecció dels treballadors ni en una fiscalitat que posi en perill l’Estat del benestar. Els suspensos de la UE són una invitació a millorar que no poden tenir el simple rebuig per resposta. Els reptes segueixen allà, els assenyali qui els assenyali.