30 d’oct 2020

Anar al contingut
GRAFCAT651. BARCELONA, 29/11/2018.- La presidenta del grupo parlamentario Catalunya en Comú Podem, Jessica Albiach (i), y su compañero, el diputado David Cid (2i), se han reunido con el vicepresidente de la Generalitat y conseller de Economía, Pere Aragonés (2d), la secretaria de Presidència, Meritxell Massó (3i), y el secretario general de Economía, Albert Castellanos (d), durante la reunión que han mantenido Generalitat y los comunes para abordar los presupuestos de la Generalitat, una negociación que los comunes afrontan sin líneas rojas pero sin renuncias y en la que plantean una reforma fiscal. EFE/Marta Pérez

Marta Pérez (EFE)

Pressupostos i fiscalitat a Catalunya

Jordi Alberich

El camí cap als pressupostos de la Generalitat per al 2020 ha començat amb una pujada d’impostos acordada entre el Govern i els comuns. Un acord que incorpora un nou tribut mediambiental i afecta diversos impostos ja existents: IRPF, successions, transmissions patrimonials, pisos buits, hotels i begudes ensucrades. Amb aquest tribut s’espera ingressar 543 milions d’euros addicionals per, segons els seus impulsors, «ajudar els que menys tenen per la via de qui més tingui, més contribueixi». Un objectiu lloable i carregat de voluntarisme, però que difícilment s’assolirà amb aquestes mesures, d’entre les quals en destaquen tres, ja sigui pel seu impacte en els ingressos o per la seva significació política: imposició mediambiental, successions IRPF.

Els nous tributs verds responen al signe dels temps i fiscalitzen l’energia elèctrica així com aspectes de la telefonia i la telemàtica, amb una recaptació estimada de 150 milions d’euros. No obstant, el gran objectiu a mitjà termini no se situa tant en el nivell de recaptació, com a conformar un model fiscal verd coherent amb una nova manera d’entendre l’activitat productiva i la vida quotidiana, en línia amb el que s’ha estat abordant aquests dies a la Cimera del Clima. Per això, el nou ingrés té sentit en la mesura que incorpori una contrapartida de despesa, a favor d’aquest trànsit cap a una economia més sostenible.

Per la seva banda, successions es modifica de manera que les herències superiors al mig milió d’euros veuran incrementar el seu tipus impositiu, i aportaran uns 190 milions d’euros de més recaptació. Finalment, l’augment del tipus de l’IRPF sobre aquelles rendes que superin els 90.000 euros incidirà en menys mesura en la recaptació total.

Al marge de les lectures polítiques de l’acord, la reforma es desenvolupa a partir d’unes consideracions allunyades de la realitat. Així, ni les grans rendes tributen per IRPF ni les grans herències ho fan per successions. La pujada impositiva recau sobre la classe mitjana acomodada, però no sobre aquells que més tenen, i als quals l’elusió fiscal resulta relativament senzilla. Un disbarat i una insolència del sistema que només s’evitaria amb una homogeneïtzació impositiva a tota la Unió Europea i, de manera complementària, amb una revisió de la caòtica i incomprensible competència fiscal entre comunitats autònomes en impostos com successions i patrimoni. Mentre no s’avanci en aquesta línia, un increment notable de la recaptació només pot venir d’una lluita decidida contra l’economia submergida.

Tot això va més enllà de les competències d’una comunitat com Catalunya i limita la seva capacitat per a uns ingressos més grans. Però per a una millor atenció als més desafavorits i un estímul més gran de l’activitat empresarial, la clau és una bona gestió de les competències de què ja es disposa, una cosa que no ha sigut prioritària des de fa anys. En aquestes circumstàncies, de poc o res serviran els canvis impositius que s’anuncien.