28 set 2020

Anar al contingut

REFLEXIÓ SOBRE EL CLÀSSIC

Apa, 3.090 caràcters d'un nyap

Bernat Armangue

Apa, 3.090 caràcters d'un nyap

Emilio Pérez de Rozas

Truco el cap, que és allà a dalt, gairebé tocant el cel (per això és el cap), a la tribuna de premsa del Camp Nou.

–¿Quants caràcters dius que tenia el meu article?

–¡Caram, Emilio!, t’ho he passat passar per WhatsApp a mitja tarda.

–D'acord, d’acord, perdona.

Ho miro i el torno a trucar.

–Perdona’m, Albert, però aquí diu que són 3.090 caràcters. ¿Tu ets conscient que vol dir escriure 3.090 caràcters d’aquest nyap immens?

–Emilio, que jo també en tinc uns quants milers; és el que toca.

–Ja, però és que no ha passat res. Bé, sí, però el poc que ha passat ho explicarem en altres pàgines, perquè n’hi ha un munt. Qui fa la crònica explicarà el desastre dels dos equips que no van jugar a res i, diuen, que aspiren al triplet; tu, suposo, explicaràs el Tsunami i els incendis; un altre explicarà les pancartes, els globus i, fins i tot, farem uns altres milers de caràcters de vestidors, en què Zidane i Valverde diran que «queda molta Lliga». De veritat, Albert, ¿no es pot remaquetar i posar-hi una foto més gran?

–Emilio, ja hi ha fotos grans i, a més, és tard; tothom està fent la seva feina; apa, deixa’m escriure i fes el que et toca. ¿Què són per a tu 3.090 caràcters?, doncs això, el que diem ‘un emilio’, una història llarguíssima. Perdó, sempre molt interessant, sí. Vinga, fins demà, et llegiré mentre esmorzi després d’haver deixat la nena a l’escola.

Havia d’haver fet la trucada

Vaig estar a punt de trucar, d’amagat del cap, a confecció, bé, a compaginació, al Joel, al Kim, a l’Escrich, a la Núria, perquè em salvessin, fessin més grans les fotos de les pàgines 6 i 7, però no em vaig atrevir. Era una manera de confirmar que era incapaç d’escriure 3.090 caràcters de com el partit de l’any va acabar sent el fracàs de la dècada.

N’hi ha prou de dir-los que no hi havia un 0-0 en un clàssic, en un Barça-Reial Madrid, des dels temps de Van Gaal i Del Bosque, des de la temporada 2002-2003. Amb dir-los que fins i tot Florentino Pérez la va encertar quan, a l’arribar a l’hotel Príncesa Sofía i saludar-lo el mosso amb un «tot controlat, president, benvingut a Barcelona», va replicar amb el somriure d’amo d’ACS, «tranquil que no passarà res» (com sempre l’‘ésser superior’ la va encertar, no hi va haver partit), està tot escrit.

Gràcies a l’àrbitre, és clar

Van ser 93.426 aficionats, que van començar a anar-se’n abans d’hora i que, vist el que passava, haurien hagut de deixar sols els futbolistes molt abans. És cert, hi va haver tanta por dins el camp com fora, on van acabar incendiant bona part de la ciutat, abans d’asseure’s a parlar, dic, no ho sé. No hi era Hazard (i sort en va tenir el Barça), ni tampoc va comparèixer Messi (amb el de Sant Sebastià, ja són dos dies de festa) i com que Benzema no li fa un gol a l’arc de Sant Martí i Suárez no la va veure, això es va acabar 0-0.

I gràcies. Vull dir, gràcies a Hernández Hernández per no xiular el penal de Lenglet a Varane (minut 18). Gràcies a Piqué (m. 17), que va treure sota el travesser un cop de cap de Casemiro. I gràcies a Ramos (m. 30), que va salvar, sobre la línia, un gol de Messi. I gràcies a vostès, tots, per arribar al caràcter 3.090.

Jo he complert. I sense trampes. No ha sigut fàcil, no.

Temes: Messi