29 març 2020

Anar al contingut

Qüestions del lèxic

Biografia de les paraules

Biografia de les paraules

Rosa Ribas

Les falses etimologies són com les teories conspiranoiques, sempre hi trobes arguments a favor

Normalment no som conscients de com i quan van entrar les paraules en el nostre lèxic. Seria més aviat un llast, tanta consciència faria impossible el seu ús. Però de vegades, enmig d’una conversa o d’un text, alguna destaca d’una manera particular perquè alguna cosa s’activa en un racó de la memòria. I llavors, recordem com comencem a conviure amb aquesta paraula.

Em vaig posar a pensar en això quan fa uns dies, llegint la formidable traducció que ha fet al català Valèria Gaillard d’‘Els anys d’Annie Ernaux (Angle Editorial), va aparèixer la paraula ‘eixordar’. Aquesta paraula l’hauré llegit centenars de vegades en altres textos i hi hauré passat com per la resta de paraules, però aquell dia alguna cosa em va obligar a aturar la lectura i em va portar a viatjar en el temps. Potser va ser el caràcter autobiogràfic de l’obra d’Ernaux, potser va ser que la tardor és l’estació més donada a les evocacions, potser que una bonica trobada recent amb antigues companyes de l’escola havia deixat entreobert el calaix dels records, i ara els seus noms, Alicia, Carmen, Blanca, Julia, tornen a formar part de la meva vida.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

De sobte, em vaig veure una altra vegada en una aula de l’escola, no sé si de sisè o setè d’EGB. En una d’aquestes acadèmies situades en un pis, on els mestres feien classes de tot, en sabessin o no. Com que el català havia entrat en el pla escolar, van posar a fer-nos classe una professora jove, que, crec recordar, era la jove dels directors i que, tot i que s’hi esforçava, en tenia més aviat poca idea. Una de les seves activitats preferides, suposo que perquè gasta molts minuts de classe, era fer-nos llegir textos en veu alta. A tots. A una classe d’uns 40 alumnes.

I un dia va arribar el text en el qual sortia la paraula ‘eixordar’. El primer de nosaltres que la va haver de llegir en veu alta va ensopegar, va aixecar la vista i la va mirar esperant una ajuda. Llavors ella va llegir el text com si el veiés per primera vegada. Bé, suposo que en realitat el veia per primera vegada, el va llegir en veu alta i a l’arribar a la paraula va deixar anar una mica dubitativa: «és diu ‘ecsorda’». I res, 40 alumnes vam llegir sense posar-ho en dubte la paraula així fins que es va acabar la classe. No sé si ella va respirar alleujada al sortir o es va ficar a plorar als lavabos.

En una acalorada discussió sobre política 

Jo també tinc algunes paraules que m’han fet posar vermella. N’hi ha una que no puc llegir o escoltar sense sentir una enorme vergonya retroactiva. Si l’he de dir, crec que fins i tot quequejo. És ‘alienado’. De la mateixa manera que als que aprenen una llengua les irregularitats els juguen una mala passada i els descobreix que no es diu «He ‘hacido’ los deberes» o «‘Teno’ una bicicleta», a mi una falsa etimologia em porto a pensar que es deia ‘alienado’, de ‘línea’; cosa que no deixa de tenir una mica de lògica, perquè pensava que es referia a gent que estava conforme, en línia, amb el sistema, que era del que es tractava en aquesta discussió. Les falses etimologies són com les teories conspiranoiques, sempre hi trobes arguments a favor. De manera que amb l’omnisapiència que es té amb 16 anys i amb no menys apassionament, en una discussió acalorada sobre política que tenia amb uns companys de classe, els vaig retreure que eren tots uns ‘alineados’. La rialla que va deixar anar un d’ells encara em ressona a les orelles. Ara mateix ho està fent. Vaig aprendre a dir-la bé, per descomptat; vaig entendre també la seva etimologia. Afegeix una esgarrifança extra a les pel·lícules d’aliens.

No puc sentir o llegir la paraula ‘alienado’ sense sentir
una enorme vergonya retroactiva

Però no tots els meus records són de paraules mal apreses o mal utilitzades.

Els noms dels colors en català i en diminutiu ‘vermellet’, ‘blavet’, em fan recordar immediatament la meva besàvia ensenyant-me’ls, tot i que sé que és un record fals, que quan això passava jo no tenia edat per tenir-ne memòria. És un record construït a partir dels relats i de les fotos familiars. Ella mateixa m’ho va explicar moltes vegades. Em va explicar que em portava en braços per casa i m’assenyalava objectes perquè digués de quin color eren. La imatge que tinc al cap és tan nítida que ja s’ha tornat real i la sento preguntant-me i em veig responent «verdet», «groguet». Ho continuo fent. «¿De quin color vol la llibreta?» «Vermella», dic. «Vermelleta», penso.

No totes les paraules tenen una biografia que puguem recordar. Però potser després de llegir aquest text, quan llegeixin la paraula ‘eixordar’ somriguin pronunciant ‘ecsordar’ dintre seu, o pensin en com una adolescent es posava vermella al dir malament una paraula o potser han recordat qui els va ensenyar alguna paraula quan eren petits.

Temes: Idiomes