20 febr 2020

Anar al contingut

Estratègies de desqualificació

Albert Rivera i l''antisanchisme'

Albert Rivera i l''antisanchisme'

Joaquim Coll

La dreta política i mediàtica ha aconseguit caricaturitzar Pedro Sánchez com a algú sense escrúpols, ideològicament buit i l'única ambició del qual és el poder

Fa només dos anys Ciutadans va guanyar les eleccions a Catalunya després de la fatídica tardor del procés. Els mesos següents, el partit taronja es va posar per davant del PP i el PSOE a les enquestes i Albert Rivera es va convertir durant el primer semestre del 2018 en el polític cridat a ocupar la Moncloa. Fins aquell moment, Cs havia sigut fidel al seu ideari de centre liberal progressista i a una estratègia de pactes territorials indiferents amb els socialistes i els populars. El març del 2016, Rivera va votar la primera de les investidures fallides de Pedro Sánchez després de l’«acord de l’abraçada», i l’octubre va arribar a un pacte parlamentari amb Mariano Rajoy per evitar unes terceres eleccions. Al llarg del 2017, davant els múltiples escàndols de corrupció que castigaven el PP i després de la pèssima gestió de la crisi catalana, el líder taronja va optar per una estratègia de substitució tranquil·la de la dreta. En lloc de retirar el seu recolzament a Rajoy, li va donar oxigen aprovant-li els pressupostos amb l’objectiu d’allargar la seva agonia i mantenir-lo com a rival.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però l’estratègia de Rivera es va veure alterada quan el juny del 2018 va triomfar la moció de censura de Sánchez a compte de la sentència del ‘cas Gürtel’. El líder socialista, que abans de recuperar la secretaria general del partit havia dimitit com a diputat, va saber aprofitar una oportunitat en què ningú confiava. L’actitud del PNB va ser determinant, ja que va condicionar el seu recolzament al fet que s’intentés esgotar la legislatura per evitar que unes eleccions a curt termini poguessin beneficiar Cs, la força més hostil al foralisme. A la dretanització del partit taronja, que va mantenir intacta la seva estratègia de rellevar el PP, es va afegir un antisanchisme que va anar creixent fins al seu zenit en la concentració de la plaça de Colón, el febrer del 2019. La novetat llavors va ser l’aparició de Vox, que havia irromput amb força a les eleccions andaluses recolzant un nou govern regional que l’esquerra va titllar de «trifachito».

Enmig d’un clima de màxima polarització, Sánchez va fracassar a l’intentar aprovar uns pressupostos nous. Els grups independentistes que l’havien recolzat en la moció pretenien teatralitzar una negociació política que per al PSOE tenia un greu perill. El maig hi havia eleccions municipals, autonòmiques i europees i el líder socialista va preferir tallar amb ells després de la crisi del «relator», avançant les generals a l’abril i confiant per això en la mobilització del votant d’esquerres davant la por d’una victòria de les tres dretes. Va obtenir un bon resultat, menjant-se bona part del vot de Podem, però va resultar insuficient per governar en solitari. A l’oposició, el PP es va enfonsar com mai abans però Rivera també va fracassar en l’objectiu de situar Cs com la primera força de la dreta, propòsit definitivament frustrat en el triplet electoral del maig.

Paradoxes del 10-N

Llavors es va obrir a Cs un fort debat sobre què fer, que va derivar en una forta crisi interna només maquillada per l’hiperlideratge de Rivera. La història és coneguda. La direcció taronja es va negar en rodó a qualsevol aproximació al PSOE fent bandera de l’‘antisanchisme’ malgrat que si alguna cosa va quedar clar entre el juliol i el setembre passat va ser la negativa socialista a negociar amb els independentistes i a la coalició amb Podem. En aquestes circumstàncies, la repetició electoral va ser inevitable però va oferir un resultat paradoxal. Mentre Cs va quedar reduït a la mínima expressió, el PSOE no va aconseguir esgarrapar gairebé res d’aquest electorat teòricament de centre tot i que Sánchez no va fer cap altra cosa en campanya que accentuar un discurs moderat i constitucionalista. Dels quatre milions de vots que Rivera va obtenir l’abril, només en va retenir una mica més d’un i mig. Una part d’aquestes pèrdues enormes se’n van anar al PP i una altra a Vox, però s’explica que més d’un milió d’electors van optar per l’abstenció en comptes de fer-ho pel PSOE com esperava Sánchez. Aquesta és la gran paradoxa del 10-N. I la raó està en l’animadversió cap a la seva figura, que la dreta política i mediàtica ha aconseguit caricaturitzar com algú sense escrúpols, ideològicament buit i l’única ambició del qual és el poder. No és la primera vegada que es practica aquesta estratègia de desqualificació ‘ad hominem’, recordem les dures campanyes de la dreta contra Rodríguez Zapatero o Pérez Rubalcaba, tot i que la trajectòria de Sánchez no està exempta d’incoherències cridaneres. L’altra paradoxa és que el líder socialista es veu obligat ara a pactar amb qui abans no va voler, com si la profecia que tantes vegades va esgrimir Rivera per vetar-lo s’autocomplís.