Desnonaments al carrer del luxe

Els pugen el lloguer i hauran de marxar. Aquesta frase, que no passa de moda i es podria aplicar a molts llogaters, de condicions, anys i barris diferents de Barcelona, s’ha convertit en una sentència massa habitual a la ciutat. En aquest cas fa referència a una de les botigues de roba de passeig de Gràcia, Furest. La marca, que té altres establiments, es veu obligada a tancar la seva primera botiga, la més emblemàtica, que es troba al passeig des de 1917.

La pujada de preus, que representa una autèntica sagnia en molts barris barcelonins, també té efectes als carrers més luxosos i comercials de les ciutat i qui sap si també als barris amb rendes més altes, on potser encara hi ha el vergonyósefecte que tenien els desnonaments fa anys, quan la gent preferia no dir res, no demanava ajuda i les expulsions se silenciaven.

Guerra immobiliària

Ningú s’escapa ja dels efectes del’especulació immobiliària. La realitat demostra que els negocis familiars empetiteixen al costat de les grans franquícies com Inditex, el grup que s’ha quedat el local de Furest i que pretén fer en la confluència de Gran Via amb passeig de Gràcia una de les botigues més grans del món. Aquest és l’objectiu; els carrers més comercials de Barcelona i de totes les grans ciutats s’han convertit en això, en l’escenari d’una guerra immobiliària de grans grups empresarials que competeixen per veure qui ocupa més cantonades i qui es fa amb els locals més grans i visibles. Compren ciutat com si compressin plafons publicitaris. Venen roba però també inverteixen i especulen amb propietats. Així fan el negoci.

Això deixa fora de joc els petits; no és una qüestió de rendibilitat, és impossible pagar segons quins lloguers només amb els beneficis que dona una botiga. Un dels últims estudis immobiliaris, el de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, mostra que el Passeig de Gràcia és el segon carrer més car per llogar un local, només superada per la Rambla, on els preus han pujat un 170% en tres anys. L’augment dels lloguers, segons els experts, l’han forçat les grans operacions immobiliàries que han fet a la zona les grans franquícies. Apugen uns preus que només poden pagar ells. Aquest informe també diu que mentre a Barcelona el preu mitjà d’un lloguer comercial és d’uns 2.000 euros mensuals, a la Rambla és de més de 13.000 euros i al passeig de Gràcia, uns 8.000. Uns preus difícils d’assumir. Ni el comerç més exitós de la ciutat pot ser un bon negoci amb aquestes rendes.

Tot això ho saben molt bé els tres únics negocis familiars que sobreviuen heroicament al passeig, botigues com Santa Eulàlia, Bel o Felgar. En alguns d’aquests casos tenen assumit que si s’acaba el lloguer de renda antiga hauran de deixar aquest carrer, aquest aparador extraordinari però cada vegada més exclusiu on es fan el 40% de les compres de luxe a Barcelona.

Aquestes botigues no tancaran perquè els clients hagin deixat d’entrar-hi. Ja no és una qüestió d’on compren els consumidors o si ho fan per internet, ja no són els consumidors els que enfonsaran el petit comerç, sinól’especulació immobiliària que mina la ciutat.

Mantenir la identitat

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Potser ha arribat el moment de començar a pensar en alguna mesura més intervencionista al mercat immobiliari delslocals comercials. De la mateixa manera que s’ha plantejat la reserva del 30% de les noves promocions per a pisos socials, potser s’hauria de començar a pensar a reservar una part dels grans carrers al comerç de proximitat, una manera de donar-li una oportunitat i evitar que hagi de marxar. Però també una bona manera de mantenir certa identitat en la nostra ciutat i lluitar contra la voracitat immobiliària que afecta tot el món, des de Ciutat Meridiana fins a Passeig de Gràcia. A alguns els enfonsa una cosa tan essencial com la casa, a d’altres els afecta el negoci.

Els que pensen que les lluites de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i els moviments veïnals contra la gentrificació no van amb ells estan equivocats. La realitat ho demostra cada dia. Els grans gentrifiquen i expulsen els més petits i els més febles, també als carrers més luxosos de Barcelona. Potser és el moment de fer un front comú. No imagino els comerciants de Passeig de Gràcia, Portal de l’Àngel o de la Rambla parant un desnonament, potser tampoc és la seva feina, però arribats a aquest punt, la idea no seria tan forassenyada.