28 d’oct 2020

Anar al contingut
La quadratura del cercle

La quadratura del cercle

Joaquim Coll

La quadratura del cercle va ser un dels grans problemes de la geometria a què es van enfrontar a la Grècia clàssica. Consistia a intentar construir, amb la regla de graduar i el compàs, un quadrat que tingués la mateixa àrea que un cercle donat prèviament. Ho van aconseguir només de manera aproximada, recorrent a trampes enginyoses. El problema va portar de cap els matemàtics durant segles fins que, el 1882, l’alemany Ferdinand von Lindemann va demostrar que era irresoluble. Per això, l’expressió la quadratura del cercle al·ludeix col·loquialment a una cosa impossible d’aconseguir. Doncs bé, la política és plena d’aquestes quadratures intractables excepte que es facin trampes o s’accepti que el seu resultat sigui imperfecte. I en això estan ara mateix els socialistes i els republicans, a compte de la investidura. Busquen una solució enginyosa que permeti a Pedro Sánchez afirmar que «l’acord estarà sempre dins del marc constitucional», i a ERC, exhibir un diàleg sense condicions entre governs per abordar l’autodeterminació. 

¿És possible quadrar el cercle d’aquesta forma? Només en la mesura que els republicans acceptin, tot i que sigui amb discreció, que aquesta taula no servirà per negociar la sobirania, de govern a govern com alguns pretenen, sinó només perquè puguin plantejar la seva demanda autodeterminista en algun altre lloc que no sigui la barra del bar del Congrés dels Diputats. En realitat el joc és bastant absurd, perquè els d’ERC no parlen de cap altra cosa des del 2012, sobretot al Parlament, on juntament amb altres grups independentistes la van fer bona el 2017 i on continuen aprovant resolucions anticonstitucionals. Però són incapaços de reconèixer la seva derrota i no volen baixar del burro del procés, no tant perquè manquin del sentit del ridícul, sinó perquè haurien de demanar perdó a tots els catalans. Aquesta mateixa setmana, des de la Conselleria d’Acció Exterior, que dirigeix el republicà Alfred Bosch, s’insistia en un pla per trobar un mecanisme que permetés a aquesta república catalana entrar a la UE sense cap veto, cosa que confirma el que tantes vegades han negat, que la secessió comportaria automàticament la sortida de la Unió. 

Per la seva banda, els socialistes busquen en la màgia del barret de copa polític un instrument entre governs que permeti als republicans plantejar les seves reivindicacions a canvi de l’abstenció. Han de fer un exercici de contorsionisme perillós, perquè amb segons quins moviments l’equilibri es perd fàcilment. Ja els va passar el mateix amb la declaració de Pedralbes, acordada el desembre del 2018, que mesos després se’n va anar en orri per la crisi del «relator». El principal obstacle és que ERC no podrà reconèixer en públic que aquesta taula, o el que s’inventi per a això, només «encarrilarà expressions» d’un conflicte polític, com ha dit José Luis Ábalos. Però que no hi ha negociació possible que desbordi la Constitució. En darrer terme, doncs, són els republicans els que hauran de transigir, si opten finalment per facilitar la investidura de Sánchez, davant la impossibilitat de quadrar les seves exigències.