24 febr 2020

Anar al contingut

Anàlisi

L'hora de la veritat per a Macron

Jason Lee

L'hora de la veritat per a Macron

Rafael Jorba

Les protestes contra la reforma de les pensions serviran per avaluar la capacitat política del president Macron en l'equador del seu mandat

La protesta contra la reforma de les pensions és el gran test del president Macron. L’hora de la veritat en l’equador del seu mandat. Macron es va presentar a les presidencials del 2017 com l’‘outsider’ que seria capaç de desbloquejar França i d’emprendre les reformes amb què van xocar els seus predecessors. El primer intent fallit el va protagonitzar el 1995 Alain Juppé, llavors primer ministre de Jacques Chirac, que va haver de fer marxa enrere en la revisió dels anomenats ‘règims especials’ dels funcionaris i treballadors del sector públic.

En aquest context, més enllà de la reforma del règim de pensions, està en joc la capacitat política del president Macron per consolidar el seu perfil reformista davant els seus predecessors, de Jacques Chirac a François Hollande, als quals situa en el «vell món» dels partits tradicionals (neogaullisme i socialisme). L’expresident Hollande va llançar recentment un torpede contra la línia de flotació de Macron: «El vell món té un nom: es diu democràcia, amb els partits, els sindicats, un parlament, la premsa [...]. No comparteixo la idea que tot ha de desaparèixer i que n’hi ha prou amb tenir les xarxes socials».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Paradoxalment, el gran dèficit de Macron és precisament el projecte d’En Marxa, el moviment que el va encimbellar a la presidència de la República i que es va gestar a imatge i semblança d’una ‘empresa emergent’ de la nova política. Ara, després de dos anys i mig a l’Elisi, li falten els anomenats ‘poders d’intermediació’, i el resultat és que entre el president i els ciutadans hi ha un immens buit. Es va visualitzar ja en la crisi dels ‘armilles grogues’, amb un Govern sense base municipal per aturar aquell moviment de còlera de la França rural. I s’està veient també ara en les protestes contra la reforma de les pensions, amb un president sense ancoratges en el món sindical.

Si per als ‘armilles grogues’ Macron era el ‘president de les ciutats’, per als assalariats representa el ‘president dels rics’. La seva trajectòria avala aquest diagnòstic: ‘enarca’ (alumne de l’Escola Nacional d’Administració), inspector de finances, gestor de la banca Rothschild, assessor del president Hollande i ministre d’Economia. Macron va arribar a la presidència sense haver exercit abans cap càrrec per elecció, una cosa inusual en la vida política francesa, on la majoria de candidats esgrimien la seva targeta de visita de «diputat-alcalde».

Quan la vella política està en hores baixes, el fet de ser un ‘outsider’ juga a favor de Macron. Es dona la circumstància que Macron comparteix amb Donald Trump –tots dos s’han creuat durs retrets en la recent cimera de l’OTAN– el fet d’haver arribat a la presidència sense haver sigut abans polítics electes. El populisme de baixos vols de Trump es correspon amb el populisme il·lustrat de Macron. També aquest populisme il·lustrat va evitar, de portes endins, que una populista d’extrema dreta –Marine Le Pen– guanyés les presidencials del 2017. Si Macron fracassa, Le Pen espera la seva hora de la veritat.