12 d’ag 2020

Anar al contingut

Les noves tarifes del transport públic

Copagament entre usuaris (i no usuaris)

Copagament entre usuaris (i no usuaris)

Xavier Bru de Sala

La gran diferència de tracte entre els usuaris d'una vegada al dia i els que els superen per poc en freqüència és el problema principal de les noves tarifes del transport públic a l'àrea de Barcelona

No és ben bé el mateix pensar en els vots que en els votants. D’això es queixen els que es queixen encara que no sàpiguen ben bé de que es queixen. La reforma tarifària, primer fill, no se sap si del tot legítim, dels pactes polítics que s’ensumen i no trigaran a vendre’s com una nova transversalitat, no tan sols castiga els que agafen el transport públic quasi metropolità de manera esporàdica, i ni que sigui un cop al dia, sinó que fa pagar, depenent dels municipis, fins i tot els propietaris que, per la raó que sigui, o no es mouen de casa o del barri o s’abstenen de desplaçar-se amb metro, rodalies o bus. Les xarxes bullen de detractors de les noves tarifes, mentre que la majoria dels beneficiats s’abstenen de donar les gràcies a l’autoritat per l’abaratiment segons el tan estès principi que fa: «que es fotin, encara que m’ajudin».

Posem com a exemple tres residents de la zona 1. El ciutadà A, que usa el transport públic un màxim de quatre vegades al mes. El B, que se'n serveix entre cinc i trenta-i-poques vegades mensuals. I el C, que supera aquest llindar i viatja amb la nova T-Usual. Si el C fa 100 desplaçaments mensuals, pagarà 40 cèntims d’euro per cada viatge, quasi tres vegades menys que l’A i el B, que en pagaran 1,13 € amb la seva T-Casual. ¿És just o injust? Segons. Premiar la freqüència és cosa bona. Castigar el viatger freqüent però no tant, no parlem de l’esporàdic ni de si mereix més oportunitats de tastar les mels del servei públic, és contraproduent per la seva butxaca, si bé no deu repercutir sobre els nivells de contaminació: la major part dels que usen a la xarxa unes trenta vegades al mes no tenen alternativa. S’hauran de rascar la butxaca amb un increment màxim que no arriba als 4 € mensuals. La reforma els penalitza, no gaire, però els penalitza, sobretot per comparació, i ja sabem, o hauríem de saber, que la justícia distributiva és innata, epigenètica en llenguatge científic. La frontera entre la penalització (d’un 11%) i la bonificació (d’un 20%) és molt prima. D'aquí les queixes, que comprendrem més bé si tenim en compte l’experiment següent, fet i repetit amb la nostra parentela simiesca, sempre amb el mateix resultat.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Posats a moure palanques, un al costat de l’altre, i a rebre en recompensa, de tant en tant, un tall de cogombre que surt d’un tub, els nostres aplicats parents s’hi esmercen amb una dedicació exemplar. Succeeix però que, per maquiavèl·lic designi del professional que els té engabiats, no en direm autoritat competent, de tant en tant a un d’ells li cau una rodanxa de plàtan, més bo que el cogombre. Igual treball, diferent recompensa. Quan el salari millor pel mateixa treball es fa evident, sempre amb els mateixos perjudicats i idèntics afavorits, esclata la revolta dels nostres cosins germans, que les emprenen contra les palanques de la mateixa manera, però amb molt més motiu, que els primers proletaris del maquinisme es dedicaven a destruir les fàbriques i deixaven en pau els amos burgesos.

Per a això mateix serveixen les xarxes socials, no les del transport metropolità, i esperem que duri, perquè s'hi descarregui la ira dels que se senten i saben tractats de manera tan poc edificant com els ximpanzés empresonats, i putejats, a fi i efecte de beneficiar l’espècie superior en l’escala evolutiva.

Els segons perjudicats són els col·lectius, tant és turistes com mare i fill, amics, grups escolars o de lleure, que aprofitaven el descompte de la T-10 per repartir-se la bonificació quan es desplaçaven plegats. Això s’ha acabat, i per sempre. Qui vulgui estalviar, que viatgi molt i de forma individual. A veure si el pròxim pas serà prohibir les converses entre amics i coneguts.

Aquest, el de la gran diferència entre els castigats usuaris d’una cop al dia i els premiats perquè els superen de molt poc en freqüència, és el defecte principal, no l’únic, del nou sistema tarifari. Aquí paguen justos per més justos encara. Però encara paguen més els pecadors, si tenen la sort o la dissort de viure o disposar de propietats en els municipis de la zona 2 assimilats a la zona 1. Tant si són del ric Sant Cugat com del molt més modest Sant Andreu de la Barca, tant si viatgen com si no, hauran de pagar milers i milers de bitllets per càpita. Sobretot si disposen d’una propietat on no viuen, és dir, si no voten al consistori que els castiga d’una manera tan poc justificada. Hem passat així del copagament a l’atracament, amb la mirada dels que decideixen posada en els vots, no en els votants.