Bellesa de mort més que de vida

Van passar per davant nostre lliscant com fantasmes ingràvids i la sala plena de gent se la va mirar amb embadaliment. Eren fascinants i ho sabien, envoltades d'una aura d’irrealitat, com sortides d’un altre món. Jo les vaig tenir a frec i em vaig estremir, però no pas d’admiració sinó de compassió i espant. Eren models d’elevat prestigi, de les que desfilen a les passarel·les de moda. No n'havia vist mai cap de tan a prop. Els seus cossos eteris, d’esquena alada pels omòplats despullats de carn i les mandíbules esmolades les feia estranyament inhumanes. No eren, ni de bon tros, aquelles representacions plastificades envernissades de glamur a les pàgines de les revistes de moda en les que, gràcies als avenços miraculosos del maquillatge i el Photoshop, deixaven de semblar el que eren, l’encarnació d’una trista malaltia.

No sé si el meu gust és una mica antiquat, primitiu i tot, però no hi trobo bellesa en la malaltia, menys encara quan aquesta té uns efectes devastadors en l’aspecte d’una persona. ¿Què hi ha de bell en els rostres famolencs que recorden més una epidèmia africana que la plenitud de vida inherent a la joventut? ¿Com podia ser que ningú digués res davant d’aquest espectacle d’exhibició impúdica d’unes dones afectades per un trastorn gravíssim? Ho saben molt bé els qui tenen a prop algú que pateix anorèxiaanorèxia, la feredat que provoca ser davant d’un cos consumit per pròpia voluntat.

I de sobte em va semblar que aquest és un món més malalt del que sembla. Tots els qui es movien al voltant d’aquestes dones no només no corrien a rescatar-les de la seva bogeria per posar-les en mans d’especialistes que els tornessin el goig de viure, sinó que celebraven les formes de filferro, les aplaudien amb devoció com les han aplaudit tantes vegades fotògrafs, experts en moda, editors de revistes, caps de màrqueting i dissenyadors que no semblen estimar-se gaire les dones.

Sistema pervers

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Tots els qui han contribuït i contribueixen a fer possible aquest sistema pervers que defineix la bellesa com un estat de malaltia permanent són còmplices d’un patiment que tenalla la vida de milions de dones a tot el món. Elles, és cert, es presentaven davant nostre satisfetes, mostrant-se com a triomfadores absolutes en l’altar de la bellesa. I aquí se'ns dirà també que tot és una qüestió de llibertat d’elecció, que si elles volen ser així què hi hem d’objectar les altres, però per descomptat que no es tria res quan de manera repetida i per totes les vies possibles totes la nenes reben, des de ben petites, aquesta proposta macabra com a únic mirall possible. Un mirall que trenca en mil bocins la vida, la real i pròpia, l’única que tenim.

És cert que aquesta tendència ha canviat lleugerament en els últims anys amb l’aparició de les anomenades models de talles grans (que en molts casos utilitzen potser una 40 o 42), però el culte a la magror continua sent la tònica general.