28 febr 2020

Anar al contingut

Artistes trencadors

Marcel Proust i Rosalía: cent anys no és res

Marcel Proust i Rosalía: cent anys no és res

Silvia Cruz Lapeña

El paral·lelisme entre els dos creadors es veu fins i tot en la base de les seves propostes: a ella li qüestionen si el que fa és flamenc, a ell que el que feia fossin novel·les

Hores abans que Rosalía posés amb els seus tres Grammy Llatins, arribava a les llibreries ‘Proust, Premio Goncourt: un motín literario’, i la lectura de les seves pàgines va bastir un pont inesperat entre la catalana, el francès i el segle que hi ha entre les seves fames. En aquest llibre, Thierry Laget analitza els atacs que va rebre Marcel Proust després de guanyar el 1919 el màxim guardó de les lletres gal·les amb ‘A l’ombra de les noies en flor’. 

«És com una truita sense ous». Així va definir una revista un llibre que la majoria de mitjans va considerar indigne del guardó perquè no abordava la primera guerra mundial, el tema del moment, o perquè als seus 48 anys Proust els semblava massa gran per rebre aquest reconeixement. Avui, ningú posa en dubte els premis a Rosalía, tampoc –o molt poc– el valor dels mateixos, malgrat que el Grammy mai ha cotitzat en termes artístics. No obstant, el paral·lelisme entre els dos creadors es veu fins i tot en la base de les seves propostes: a ella li qüestionen si el que fa és flamenc, a ell que el que fes fossin novel·les i per això els llibreters, influïts per la crítica, posaven els seus exemplars a la lleixa dels contes

Trencant esquemes

Una altra: «Proust volia veure la seva cara als diaris», assevera Laget, que retrata amb finor la vanitat del literat, que preferia que s’informés incorrectament sobre ell en un diari que imprimia dos milions d’exemplars (‘Le Petit Parisienne’) que amb rigor a ‘Le Figaro’, de 50.000. Això, tot i que la paraula no s’utilitzés, també és anhelar ser ’mainstream’. Més: per considerar-lo massa ric, van dir d’ell que no mereixia el premi i també a ella la posa la premsa a batallar en una lluita de classes quan es publiquen coses com el suposat «origen proletari d’‘El mal querer’».

Però el punt comú més eloqüent és el ‘shock’ que van produir. Laget explica com ‘A l’ombra de les noies en flor’ va deixar a la premsa «desemparada», incapaç d’explicar amb els paràmetres de sempre la manera de narrar de Proust. En el cas del literat, aquesta desorientació va provocar atacs, i en el de Rosalía, elogis a mansalva, també perquè a inicis del segle XX era més probable que un intent de trencar esquemes fos vist amb recel i avui, qualsevol cosa que es presenti així és més victorejada que rebutjada, fins i tot abans de saber el que conté.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Però també en això són semblants, ja que en qüestions de promoció, vituperi i floreta no són contraris. La prova és que Proust ni es molestava a confirmar o desmentir res del que d’ell publiquessin. Tant feia que el titllessin alhora d’esquerrà o de reaccionari; d’homosexual i el contrari; de malalt mental o de fal·laç. Ell preferia que fossin d’altres –amics, admiradors, periodistes– els qui completessin les seves idees, de vegades només globus sonda, insinuacions

Avui aquesta funció la compleixen de forma més directa les xarxes socials, que són a les opinions com el ‘play back’ a la música, però és el medi on millor es mou la catalana. A Twitter va fer la seva declaració més contundent, «Fuck Vox», sobre la qual no va admetre preguntes. Tot i així, els periodistes, que mostrem algunes reticències en copiar sense més ni més notes de premsa que envien representants, partits o institucions perquè són comunicats de part, sí que fem d’un ‘post’ o un tuit a seques una notícia.

Periodisme còmplice i esclau

A Proust, com a Rosalía, el guirigall creat a les portades li va venir molt bé. «¿No és precisament la cruesa de la polèmica que, difonent el seu nom, li permet accedir als lectors que, de cap altra manera, mai haurien fet atenció a la seva obra i així ser considerat, en vida, un clàssic?». Així parla Laget del partit que li va treure el criticat autor a l’enrenou provocat per un excés d’articles sense reflexió i rigor, textos que provoquen més vergonya que la manera d’actuar del jurat del Goncourt o que Proust, el seu ego i la seva ambigüitat. 

Més que informar, alguns van vaticinar: ‘A l’ombra de les noies en flor’ no passaria a la història de la literatura, deien amb suficiència sense haver assimilat el cop. D’altres van preferir opinar des de les tripes i fins i tot els qui recolzaven l’autor ho feien de manera exacerbada, més preocupats en respondre els detractors que en aportar alguna cosa al debat. Així passa amb la cantant, que genera –i fomenta– una confusió informativa com la que retrata Laget, que amb el seu llibre agermana, sense pretendre-ho, no només Proust amb Rosalía, sinó el periodisme de 1919 amb el d’avui, còmplice i esclau d’un sistema que exigeix contínuament i sense respir ‘hits’ i clics.

Temes: Rosalía