Bellesa digital

Filtrar prejudicis o negar cossos

Creixem pensant que acceptar-se o no és únicament una elecció personal, sense tenir en compte que les nostres mirades estan completament condicionades

2
Es llegeix en minuts
Filtrar prejudicis o negar cossos

Els complexos són una cosa radicalment humana i ens uneixen en la vergonya de la nostra singularitat. Qui no ha pensat alguna vegada que li agradaria tenir més d’això, menys d’allò, ser més fort, canviar d’estatura o tenir una altra pell. I, sovint, els anhels convergeixen. Diguem que el cànon és aquella pressió social que promou un tipus de bellesa: compartida i reforçada a base d’estereotips o modes. En definitiva, la preciositat és artificial per definició en el moment en què existeixen codis socials sobre els cossos. En cada època i lloc hi ha un límit clar entre els físics ‘normals’ i els desajustats.

Així, aprenem a conviure amb aquest ideal de bellesa acceptada i amablement forçosa. També creixem pensant que acceptar-se o no és únicament una elecció personal, sense tenir en compte que les nostres mirades estan completament condicionades. Ara bé, ¿si ens aixequem i ens veiem lletges, el problema és tenir mirall? I, si la dictadura de la bellesa és ancestral, ¿en què es diferencien els filtres d’Instagram i la Venus de Milo? La resposta està en les formes, més que en el fons.

Laboratoris d’identitat

Les xarxes socials són laboratoris d’identitat on ens situem com a producte a mostrar. Quan va començar Instagram, la tònica era mostrar fotos que semblaven espontànies i casuals, tot i que costessin 50 intents. Després va aparèixer Snapchat i va abocar les mirades cap als filtres filtres i les històries efímeres, amb èxit –fins al punt que Facebook i Instagram van témer la pèrdua d’usuaris–. Com a resposta, els filtres van deixar de ser exclusiva de Snapchat i es van estendre a les altres xarxes. Amb la diferència que els primers filtres es corresponien amb animals o criatures fantàstiques i acolorides, i ara cada vegada s’acosten més a un catàleg de retocs.

Notícies relacionades

Entenguem per un moment el filtre com a plantilla: el missatge ja no es troba en una escultura a la qual mirar i en la qual inspirar-se, sinó que pots aplicar la plantilla literalment sobre el teu rostre. Combinem això amb la gran varietat d’aplicacions i recursos que permeten retocar-ho absolutament tot. La conseqüència directa és fugir dels nostres cossos. Els amaguem darrere d’un ideal que ni triem ni qüestionem. Pot ser fins i tot lúdic si ho fem de tant en tant, o des del’humor. El problema apareix al viure per fer-ho i obsessionar-se amb la distància entre el que som i el que volem ser.

Els efectes d’habitar en la distorsió tant poden despertar el narcisisme com agreujar els problemes d’autoestima. Que Instagram ara retiri els filtres semblants a la cirurgia estètica és un gest. Però els filtres ens continuen recordant les imperfeccions i què hem de fer per ajustar-nos a la norma. Si aquestes eines t’arriben quan estàs intentant entendre qui ets –com l’adolescència o en moments de fragilitat–, la predisposició a substituir el que es percep pel que es projecta és enorme. Per no dir com reforcen els estereotips femeninsi afavoreixen la hipersexualització i la cosificació. Potser com Afrodita, però corregida i augmentada.