Anar al contingut

Negociacions entre PSOE i ERC

Diàleg sense concessions prèvies

JOSE LUIS ROCA

Diàleg sense concessions prèvies

Rafael Jorba

És d'esperar que el vertigen de la votació d'investidura no activi en el president-candidat l'«estratègia de l¿acontentament» per complaure l'independentisme

El diàleg és la paraula màgica. La majoria dels ciutadans espanyols són partidaris del diàleg, així ho reflecteix l’última enquesta del CEO, encarregada pel departament de Presidència, sobre la percepció del debat territorial a Espanya: el 68% avala el diàleg (el 46,8% dins de la Constitució i el 21,2% «sense límits»). Gairebé una quarta part (el 23,4%) reclama «mà dura». La posició central coincideix amb el desideràtum del pacte de coalició entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias: buscar fórmules de trobada, «sempre dins de la Constitució».

El diàleg és també un concepte imprecís. François Jullien, filòsof i sinòleg, el qualifica de ‘mou’, en la seva accepció francesa d’‘eteri’, i es remunta a l’etimologia del terme per omplir-lo de contingut. Diàleg, del prefix grec ‘dia’ –a través, per mitjà de– i el radical ‘logos’ –paraula, raó, verb– ens condueix a un camí que travessi un espai, no exempt d’obstacles: «Un ‘dia-logos’ no és immediat; sinó que necessita temps. És progressivament, pacientment, com les posicions respectives –separades i distants– es descobreixen l’una a l’altra, es reflecteixen l’una per l’altra, i elaboren lentament les condicions d’una trobada efectiva».

Renunciar a la via unilateral

Aquestes condicions difícilment es podran donar abans del debat d’investidura. La pregunta retòrica de la direcció d’ERC  a la seva militància –«¿Està d’acord a rebutjar la investidura de Pedro Sánchez si prèviament no hi ha un acord per abordar el conflicte polític amb l’Estat a través d’una mesa de negociació?»– es podria haver formulat de manera més simple i descarnada: «¿Està d’acord a renunciar a la via unilateral i acceptar el diàleg que ofereix Pedro Sánchez?».

Els catalans del mig, és a dir, aquells que rebutgem l’‘statu quo’ i la deriva unilateral de l’independentisme esperem que el president en funcions no es mogui del perímetre fixat: que el Govern dialogui amb la resta de forces polítiques i renunciï a la unilateralitat. El desglaç s’ha d’iniciar a Catalunya per vehicular «una proposta política que expliqui amb un ampli recolzament en la societat catalana» (declaració de Pedralbes) i «encarrilar el conflicte polític a Catalunya des del diàleg i l’entesa institucional» (comunicat del PSOE i del PSC després de la reunió de dijous amb ERC). Aquests principis no poden ser moneda de canvi.

Catalanisme d’arrel federal

Sí, els catalans del mig que defensem un catalanisme de matriu federal demanem fermesa a Sánchez. El federalisme no és només una tècnica, sinó un sistema de governança basat en aquella síntesi de Joan Maragall: unió i llibertat. «Es tracta –com ha explicat el quebequès Stéphane Dion– d’un model que vincula l’aprenentatge de la negociació amb l’art de la resolució dels conflictes (...) La diversitat no constitueix un problema, sinó una oportunitat».

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Des de la lleialtat federal, esperem que el vertigen de la votació d’investidura no activi en el president-candidat l’anomenada «estratègia de l’acontentament» que ha descrit també Dion: «Ja que els secessionistes volen tots els poders, se’ls concedirà una part desitjant que els menys radicals quedin satisfets. Si no s’acontenten, vol dir que no s’han transferit encara prou poders i és precís agregar-ne més. Els secessionistes reben cada concessió com un pas més cap a la independència».

L’«estratègia de l’acontentament» xoca amb diversos esculls. Dion els resumeix així. Primer: augmenta la distància psicològica entre territoris. Segon: es pot perdre de vista l’interès públic com a element de motivació de les reformes, és a dir, no es modifiquen les polítiques per millorar els serveis públics, sinó per acontentar els secessionistes. Tercer: es banalitza la secessió –una espècie de separació a mitges– i es fa l’efecte que el que la separa de l’autonomia és una qüestió de grau i no un esquinç traumatitzant. Quart: es dramatitzen els desacords, que adquireixen dimensions existencials. I, finalment, s’allibera els secessionistes de la càrrega de la prova sobre la viabilitat del seu projecte: «Els defensors de la unitat han d’assumir la responsabilitat de dur a terme les grans reformes que solucionaran tots els problemes».

En resum, si ERC demana diàleg «sense condicions prèvies», Pedro Sánchez ha d’oferir diàleg sense concessions prèvies –la magnanimitat seria interpretada com a símptoma de debilitat– i traslladar la càrrega de la prova als republicans: acceptar la via del diàleg, sabent que serà un camí llarg i complex, o votar ‘no’, amb totes les seves conseqüències.