Corruptors

El Madrid de la beautiful people aquests dies està commocionat per les revelacions de l’excomissari José Manuel Villarejo que va traient a través de certs mitjans d’informació, uns de més solvents que altres, un arsenal de gravacions que, de moment, han posat en un compromís directius de l’antiga cúpula del BBVA, en temps de Francisco González, i del consell d’Iberdrola. Els àudios de Villarejo cal agafar-los amb pinces perquè formen part de la seva estratègia de defensa en què, amb la legislació espanyola a la mà, pot mentir tant com pugui per exculpar-se. I el so digitalitzat és tant o més manipulable que les imatges o els textos. Villarejo vol, entre altres coses, generar el pànic entre els seus antics clients de manera que pensin que estan tots gravats i l’auxiliïn en el seu periple judicial. El resultat és que la gent corrent té la sensació que una part substancial dels negocis que s’han fet en les última dècades s’han valgut de l’espionatge i de l’extorsió en el que seria una greu violació de les lleis del mercat, a més dels delictes que porten associats aquestes pràctiques. No és la primera vegada que aflora aquesta sensació. Als anys 90, arran del cas Ibercorp i de les aventures de Mario Conde, el Madrid de la beautiful people ja va airejar les seves gravacions més íntimes, que van arribar a afectar l’anterior monarca. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Donant per bones les filtracions de Villarejo, la Comissió Nacional del Mercat de Valores (CNMV) aquesta setmana ha demanat que les empreses extremin els controls per impedir casos de corrupció. Com fan habitualment els partits polítics, la CNMV parla en el fons d’algunes «pomes podrides» que el conjunt del sistema ha d’ajudar a combatre. Les multes amb què els seus homòlegs en la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) han sancionat en diverses ocasions algunes pràctiques de càrtel en la distribució de contractes d’obra pública demostrarien que més que de pomes es podia parlar directament d’«arbres podrits».

La corrupció, cal acceptar-lo, forma part de la condició humana i no és patrimoni ni d’unes sigles polítiques ni d’empresaris o treballadors. Als països de matriu catòlica, per molt ateus que siguin avui, impera el paradigma del «perdó» mentre que en els de tradició protestant impera el de la prevenció. Cap de les dues fórmules garanteix la corrupció zero i en les societats més estrictes s’han produït tants casos o més que en les més laxes. Potser la solució podria sorgir si deixem de tractar la corrupció només com un problema moral o legal i passem a tractar-la també com un problema econòmic. La corrupció encareix els productes i els serveis mentre els empitjora. La ‘mordida’ implica un sobrepreu o una pèrdua de qualitat. Fins i tot és possible calcular el pes de la corrupció en el PIB. I la corrupció es mou com un peix a l’aigua en l’economia submergida. La CNMV, la CNMC o els empresaris farien bé en denunciar els corruptors i les estructures de corrupció, perquè hi ha una alguna cosa més que pomes.