'Courage'

Ens asseiem a la terrassa del Mendizábal, «que és més canalla», dius. De tant en tant s’aixeca una ventada molesta, però és passatgera. Cal un abric, o potser millor una gavardina, com la que dus. Se’ns acosta un home corpulent, del Senegal. Ens vol vendre uns penjolls. Li dono la mà, robusta, i parlem en francès, i em diu que som amics i després em vol regalar un dels penjolls, però li dic que no cal.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

 Més tard, una dona gran, amb una bossa de plàstic ens vol vendre uns mocadors de paper. Li diem que sí, però tampoc ens calen. Ella insisteix. Diu que té cura d’uns avis i que els mocadors estan impregnats de reiki, que és una cosa que no entenc. Ens diu que estan impregnants d'energia positiva i que els avis –angoixats, sense esperança– reben, amb els seus mocadors, una mica de pau i de serenitat. Els agafes i se’n va.

Al teatre, acabo de veure ‘O agora que demora’ (‘El present que s’allarga’). Fan servir els versos d’Homer per explicar l’exili d’ara, el desconsol, l’afany de tornar a casa. Esperar no se sap què, però esperar-ho sempre. Un actor explica la paraula que li va dir el seu pare abans de partir. ‘Courage’. Coratge. Hi ha un fil que uneix les històries en aquesta terra de ningú.