Aquests éssers deshonestos

Els periodistes es troben entre els éssers humans més deshonestos de la terra. Així declarava Donald Trump la guerra als mitjans de comunicació en la seva primera compareixença pública com a president. Des d’aleshores, i després de nombroses topades amb la premsa, el mandatari ha anat teixint una veritat a mida sense cap rubor a l’assenyalar a determinats mitjans com a «enemics polítics» que suposadament inventen fonts i generen notícies falses.

Dimecres passat es va presentar un informe de l’Associació de Mitjans d’Informació (AMI) en el qual s’afirma que la premsa juga un paper clau com a garant del dret a la informació davant les notícies falses. L’editor de ‘The New York Times’, Arthur Gregg Sulzberger, reflexionava en aquest sentit fa unes setmanes en un article sobre les conseqüències d’aquesta manera de fer política i el seu impacte en els mitjans. Trump utilitza amb freqüència el recurs de qualificar com a ‘fake news’ tot allò que no encaixa amb el puzle de la seva realitat, però no està interessat en desmuntar la suposada falsedat sinó en desacreditar el diari o cadena que la publica. Més que ‘fake news’, ‘fake media’, proclamaria Trump.

Sulzberger alerta que el 82% dels votants republicans confia més en Trump que en els mitjans. Pel que sembla, l’estratègia funciona, de manera que la seva al·lèrgia a la premsa ha anat encomanant mandataris de tot el món que han replicat l’hostilitat trumpiana. El president del Brasil, Jair Bolsonaro, va ordenar anul·lar a començaments de novembre les subscripcions del Govern federal al principal diari del país per la cobertura de la seva gestió. Dies abans, Trump havia anunciat que la Casa Blanca no renovaria les seves amb els diaris ‘The New York Times’ i ‘The Washington Post’ un pas més en la seva croada contra qui el fiscalitza. Va ser precisament el rotatiu de la capital qui va comptabilitzar les vegades que Trump va faltar a la veritat en públic en els seus primers 828 dies de mandat: 10.111.  

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Els atacs del líder americà busquen minar la confiança de la ciutadania en els mitjans acusant-los de servir als interessos de rivals polítics. Eliminats els periodistes de l’equació, la interlocució amb el votant és directa i els seus missatges s’emeten sense haver de justificar l’origen de les dades que utilitzen. A Espanya, Vox s’ha apuntat a aquest estil. N’hi ha prou amb repassar algunes afirmacions que va fer en campanya el seu líder, Santiago Abascal, sobre immigració i delinqüència. El partit d’ultradreta també veta determinats mitjans i periodistes en les seves rodes de premsa argüint que proven de destrossar la legitimitat de la formació a base de mentides. La premsa «dona molt la llauna», va escriure a l’agost el seu responsable de premsa en un missatge intern dirigit als seus –llavors– 24 diputats amb una llista dels mitjans a evitar.

Els vetos són perillosos perquè arremeten contra el dret a la informació, per la qual cosa s’han de condemnar. Sense arribar a aquest extrem, la crítica també s’ha de dirigir contra estratègies més subtils, com convocar només mitjans considerats afins. I és també responsabilitat dels mitjans oferir continguts veraços i enfortir la capacitat crítica dels ciutadans.