Aliança de masclismes

Els que ens van parlar del xoc de civilitzacions ens pintaven un món maniqueu, els bons a un costat i els dolents a l’altre, els avançats i els endarrerits, els civilitzats i els salvatges. Que còmode resulta moure’s entre el blanc i el negre. Són teories inventades per no haver de pensar, que cansa i fa mandra, sobretot quan un viu al costat correcte de la història. Feia falta legitimar intervencions militars salvatges que no han solucionat res, feia falta tornar a identificar un dolent de pel·lícula reconeixible a simple vista.

El musulmà va passar a substituir el rus a la llista de sospitosos habituals i en algun moment va semblar que les dones oprimides pel ‘masclisme del moro’ importaven. Conquistar la pau, la justícia i la democràcia amb armes, ¡quin oxímoron tan bonic! S’utilitzava la situació de la dona afganesa sota el règim talibà per justificar la invasió. I l’opinió pública podia veure clarament el que era el masclisme a la presó errant del burca. Els podríem haver cregut, que potències imperialistes, fal·locèntriques i liderades per la raó de la testosterona estaven en realitat alliberant les dones musulmanes. Però no. Utilitzar la discriminació no és el mateix que ser feminista. Instrumentalitzar la situaciód’injustícia de la meitat de la població d’un país misogin no és el mateix que defensar els drets i llibertats de les dones pel simple fet de ser éssers humans. S’ha fet tota la vida: s’ha utilitzat el dolor de les dones per justificar barbaritats de tot tipus sense que les afectades en tinguessin cap notícia sobre l’assumpte. En temps de colonialisme nosaltres no érem més que una part del botí,, no importàvem a cap dels homes que competien per demostrar qui la tenia més llarga, en aquest cas la suposada sensibilitat per la situació femenina.

Trampa doblement mortal

No, no ens van enganyar mai. Des de sempre vam saber que si alguna cosa ens podia servir d’agafador des de l’altra vora del Mediterrani i des dels barris segregats i perifèrics era la mà estesa de feministes que volien fer extensives a la resta de dones del món les seves conquestesd’igualtat. Però ara l’ambient està tan enrarit, hi ha tanta confusió, que dones d’esquerres defensores de la igualtats arriben al punt de presentar-se davant l’extrema dreta amb el cap tapat per lluitar contra el racisme. Així es demostra que la discriminació per raó d’origen s’acaba convertint en una trampa doblement mortal per a elles. Si Wassyla Tamzali denunciava que dones com ella (feministes laiques nascudes en famílies musulmanes) havien sigut esborrades de l’esfera política perquè resultaven molestes a la gran festa de la reconciliació entre cultures i civilitzacions, sembla ser que també quan assistim a una guerra entre suposats blocs, som nosaltres les que ens hem d’oferir per ser sacrificades. Es confronten l’extrema dreta i l’esquerra i resulta que s’acaba decidint que està bé que les dones assumeixin una norma discriminatòria com si res.

Aquest escenari no és cap novetat. En cas de dubte, que baixin les feministes. Hi ha dies en què sembla que siguem a la novel·la de Houellebecq i que el cinisme s’imposi quan el que està en joc són ingents quantitats de diners. Són homes els que han decidit jugar la supercopa a l’Aràbia Saudita fins i tot sabent que allà s’han declarat il·legals el feminisme, l’ateisme i l’homosexualitat. ¿Qui som nosaltres per dir a un Estat sobirà el que ha de fer amb les llibertats fonamentals? Doncs ningú, sobretot quan se’ns ofereixen 120 milions d’euros. ¿Però què es pot esperar d’un sector com el futbol, que paga als homes un sou mínim de sis xifres a primera divisió mentre que elles amb prou feines arriben a les tres?

Silenci revelador

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

També resulta revelador el silenci de la majoria de la classe política davant casos com el deHajar Raissouni, periodista detinguda a començaments de setembre al Marroc acusada d’avortar i tenir relacions fora del matrimoni. Potser m’equivoco, però crec que no hi ha hagut ni un trist tuit denunciant la seva situació, ni tan sols des de les formacions que posen mocadors a tot arreu per protestar contra el racisme. Ni l’extrema dreta ha dit res ja que no la poden instrumentalitzar. Si ho fessin es veurien en la tessitura de defensarl’avortament i, això, és clar, no entra dins el seu suposat feminisme.

No sé si fa falta donar gaires més exemples per demostrar l’actual situació internacional: el que tenim, més que mai, és un acord mundial del masclisme. De Trump a Bolsonaro, passant per Bin Salman o Abascal, el que hi ha és una aliança a favor de la discriminació de la dona i contra el feminisme. Així que caldrà recordar que, en aquest cas, els enemics dels teus enemics no són necessàriament els teus amics.