Catalunya i la governabilitat

Era d’esperar que el pacte de govern PSOE-Podem generés reticències. Però era gairebé inevitable després que Pedro Sánchez guanyés el 10-N, només amb tres diputats menys, i el PP es negués a negociar la seva investidura.

Més soroll està aixecant que la investidura hagi de dependre de l’abstenció dels 13 diputats d’ERC. ¿Pot un Govern d’Espanya dependre dels vots d’un partit independentista que a més subordina la seva decisió a un referèndum de militants separatistes? ¿No està des de fa molts anys pesant massa el catalanisme en la governació d’Espanya? Són dues preguntes pertinents a les que vaig haver de respondre en un recent col·loqui a Madrid.

La primera té una resposta formal fàcil. També el PSOE i Podem subordinen el seu pacte a una ràpida aprovació dels seus militants. I després de les últimes eleccions alemanyes del 2016 la formació del Govern es va demorar diversos mesos perquè l’SPD, en el qual molts no volien repetir la ‘gran coalició’, va sotmetre la decisió a un referèndum dels militants. I la coalició va ser aprovada més per la falta d’alternatives que per les seves virtuts. Una cosa diferent, però no tant, pot estar passant en ERC que tem que la seva abstenció en la investidura (en realitat un recolzament a Sánchez) pugui afavorir al radicalisme de Puigdemont en les pròximes eleccions catalanes.

En mans dels partits catalanistes

Però anant al fons de l’assumpte, la segona pregunta, és cert que la governabilitat d’Espanya sempre ha depès –quan no hi ha majoria absoluta– dels partits catalanistes. Va ser així amb l’UCD el 1977 i 1979. En l’etapa final de Felipe González, la legislatura de 1993, i en la primera de José María Aznar de 1996. I va tornar a ser-ho després de la victòria de Zapatero el 2004, però llavors el paper de frontissa va correspondre no ja a CiU, sinó a ERC.

Però la raó per la qual el nacionalisme català ha tingut aquest paper (que enerva alguns opinants de Madrid) només s’ha degut a la incapacitat dels dos grans partits espanyols, que es comporten com enemics històrics permanents. Hi va haver sí, el pacte constitucional UCD-PSOE –en la ponència del qual van tenir un gran paper els catalans Miquel Roca i Jordi Solé Tura–, però després la dreta i l’esquerra no han sabut pactar complicitats substantives. El PP d’Aznar volia liquidar el «felipisme» el qual presentava com l’eix del GAL. I després el PSOE aspirava a posar punt final a la «deriva reaccionària» de l’Aznar de la majoria absoluta. I avui passa gairebé el mateix quan el ‘bibloquisme’ de l’esquerra i la dreta ha substituït el bipartidisme.

És l’estructural antagonisme entre els partits espanyols el que va fer del catalanisme l’àrbitre i el suport de la governabilitat. Que Espanya depenia del catalanisme es va visualitzar amb escàndol el 2010 quan davant la crisi econòmica més gran des de 1929, el Govern de Zapatero va haver d’adoptar un draconià pla d’austeritat. El PSOE no tenia majoria per aprovar-ho i només va tirar endavant per l’abstenció de CiU, regida llavors per Artur Mas i Duran Lleida. El PP ni ho va votar ni es va abstenir. Va preferir proclamar que s’havia de fer fora Zapatero. Curiós: Artur Mas va evitar el rescat d’Espanya.

Quatre eleccions generals en quatre anys

Però a partir del 2015, quan el PP perd la majoria absoluta del 2011, la governabilitat naufraga. I portem ja quatre eleccions generals en quatre anys. La raó és que els partits catalanistes, que abracen l’independentisme exprés després de la sentència de l’Estatut, ja no serveixen a la governabilitat. Perquè el seu objectiu és un referèndum d’autodeterminació poc compatible amb la Constitució i perquè per al Govern d’Espanya és molt complicat recolzar-s’hi. I a sobre la sentència del Suprem sobre els presos.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Però Catalunya és «grosso modo» la cinquena part d’Espanya (en població, PIB i exportació) i atesa la incompatibilitat entre els dos blocs espanyols (i entre Sánchez i Casado) és difícil governar Espanya sense comptar amb el que fins ara era la frontissa constructiva: la meitat dels diputats que Catalunya envia al Congrés dels Diputats.

Per això som en un laberint i costa molt trobar la governabilitat. Casado vol «enfonsar» el PSOE si hi ha investidura amb ERC, o derrotar-lo (¿al costat de Vox?) si ERC vota en contra i anem a unes cinquenes eleccions. I Sánchez necessita Podem (sense poder dormir), al PNB que aprecia el seu autogovern i a ERC, que vol ser adulta, però té por de Puigdemont.  ¿Qui va matar el comanador? Fuenteovejuna, sens dubte. Tot i que uns, els més radicals i de doctrines contraposades, tenen més culpa que els altres.