Un mur, molts murs, altres murs

S’han complert els 30 anys de la caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre del 1989.  Amb aquest fet es posava, simbòlicament, fi a laguerra freda, a la disputa de dos models ideològics antagònics, el capitalisme i el socialisme (real), entre la llibertat i la igualtat. La primera derrotava sense contemplacions la segona. El final de les repúbliques populars i delrègim sovièticfinalitzava d’una manera una mica abrupta, malgrat els senyals que tímidament havien anat sorgint en llocs diversos delteló d’acer. No obstant, durant aquests anys de trànsit des del règim bipolar cap a un d’unipolar al principi, multipolar ara, lluny d’acabar amb les divisions, s’han ampliat. Lluny d’acabar amb elsmurs, s’han fet més llargs i inexpugnables. I no només a Europa, també a tot el món.

Quan es recorda Peter Fechter, la primera víctima que va morir creuant el mur el 1962, amb només18 anys, és inevitable també recordar al petit Aylan Kurdi, de 3 anys, ofegat quan intentava arribar a Europa el 2015.  Mig segle separa els dos casos i, no obstant, els dos perseguien el mateix, arribar a un lloc on poder viureen llibertat i amb drets, sense posar en risc la seva vida. 

Des de la construcció del mur de Berlín l’agost del 1961,79 persones van moririntentant escapar-se de la dictadura i intentant assolir l’altra Europa. Des del 2014,32.741 persones s’han ofegatintentant arribar a aquesta mateixa Europa travessant aquesta vegada no només murs, també mars.

Inversió estratosfèrica

I és que l’Europa fortalesa ha canviat de bàndol. Els murs inexpugnables ja no els construeixen altres, els construïm nosaltres, les nostresempreses. Segons dades de l’informe ‘Aixecant murs’, publicat pel Centre Delàs, Transnational Institute i Stop Wapenhandel a primers de novembre, s’ha passat de dos murs en la dècada dels 90 a 15 el 2017, sol en territori europeu, uns sis murs de Berlín en extensió, 1.000 quilòmetres. Però a més també els noussistemes de vigilànciatecnificada en fronteres exteriors i interiors, sí, també en l’espai Schengens’han generalitzat i incorporat les biometries per poder exercir el control de la mobilitat, ja no només en funció de la ciutadania, sinó també de trets físics o de comportament que poguessin sersospitosos, sigui el que fos aquesta paraula. I tot això ha anat acompanyat d’una inversió estratosfèrica. El Fons per a les Fronteres Exteriors va invertir, entre el 2007 i el 2013, 17.000 milions d’euros; el Fons de Seguretat Interior, 2.760 milions d’euros, entre el 2014 i el 2020. Els murs virtuals durant els últims 20 anys s’han emportat 999,4 milions d’euros segons els càlculs realitzats en un altre estudi del Centre Delàs, ‘El negoci de construir murs’.

Un binomi perillós

I aquesta tendència sembla que continuarà en elnou cicle pressupostari europeu(2020-2021) que es començarà a negociar ben aviat, si bé la Comissió ja ha assignat 8.020 milions al Fons per a la Gestió Integrada de les Fronteres (2021-2027), 11.270 a Frontex i 1.900 al manteniment de les bases de dades i al Sistema Europeu de Vigilància de Fronteres. La xifra, fins i tot abans de negociar el pressupost, ja és bastant significativa, 21.190 milions d’euros.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

No obstant, el problema va més enllà. L’afany de la UE i delsestats membres per blindar les fronteres exteriors, fins i tot en alguns casos les interiors, ha establert un perillós binomi, migració i seguretat, que pren en les societats europees en forma d’amenaça per al seu mode de vida. L’absència d’una estratègia política en l’àmbit de la immigració, apostant només per mesures de contenció reactives, deixa via lliure adiscursos racistesi xenòfobs que responsabilitzen el migrant de tots els mals de la societat.

No culpem només les forces polítiques reaccionàries i nativistes del seu ascens. Fem autocrítica. La incapacitat per part dels partits defensors de l’Estat de dret i la democràcia liberal de realitzar una aproximació ales polítiques migratòriespolítiques migratòriesde manera integral, abordant tota la sevacomplexitati estructuralitat i, per tant, sent capaços de trencar els discursos de l’odi, ha tingut una bona part de culpa. Pensin en els qui es troben en disposició de construir cada vegada més murs, físics, virtuals o simbòlics, perquè són precisament ells els que els han construït i han abonat el terreny per a l’ascens de la intolerànciai el rebuig del diferent.