Allò que veritablement importa

Políticament, a Catalunya, som en una mena de fase d’espera, en una situació d’empat irresoluble que no ens deixa avançar i que manté la vida de molta gent en un etern aplaçament. El més preocupant és que molt probablement aquesta situació persistirà en el decurs del temps i moltes persones es faran velles en aquest estat de paràlisi. Però el món no s’atura, mentre nosaltres portem massa temps donant voltes, sense rumb.

No hauríem de permetre que la vida s'esmunyi sense resoldre els complexos problemes amb es que ens enfrontem: l’envelliment progressiu de la població, la revolució digital i tecnològica, la transició energètica o la dificultat d’accés a la vivenda, qüestions que pràcticament no estan presents en el debat públic, i que hem de resoldre si no volem fracassar com a societat.

Bateria de mesures

L’any passat vam registrar la xifra de naixements més baixa des del 1941, dada en descens per desè any consecutiu. L’envelliment de la nostra població farà desaparèixer l’Estat del benestar tal com el coneixem, encara que treballem fins als 70 anys. La solució passa per possibilitar, amb una sofisticada bateria de mesures, que es pugui ser mare sense haver de fer renúncies addicionals als nostres companys homes a l’hora de desenvolupar una carrera professional amb plenitud.

Un segon desafiament és fer front a la revolució digital i tecnològica, que està transformant radicalment la mena de perfils que el món empresarial necessita. El mercat laboral reclama professionals creatius, humanístics, analítics, empàtics, polièdrics, que coneguin el comportament humà, que tinguin facilitat per a la interacció social i que comptin amb sòlids coneixements digitals; unes competències que el nostre sistema educatiu deixa de costat. Per solventar-ho, cal que configurem un diàleg fluid i constant entre el món educatiu i el món empresarial. Si formem els perfils professionals adequats, serem capaços d’atraure empreses internacionals de primer nivell i propiciar que es creïn empreses aquí, doncs la captació del talent adequat serà la clau per tal que una empresa decideixi instal·lar-se en un territori.

Un tercer gran repte que haurem d’afrontar és l’escalfament globalescalfament global, una amenaça inexorable que haurem de combatre duent a terme les inversions apropiades per a planificar la inevitable transició energètica. Cal fer una tasca educativa ingent per a que tots ens sentim interpel·lats a col·laborar activament per reduir les emissions i aturar el canvi climàtic.

Finalment, caldria mencionar el problema de l’accés a la vivenda, doncs l’emancipació dels joves i la creació de noves llars és un objectiu social inexcusable. Ho solventarem produint més habitatge a Barcelonamés habitatge a Barcelona, que és on es concentra la demanda insatisfeta, però, per damunt de tot, cal que ens dotem d’un transport públic modern i eficient, que teixeixi urbanísticament el territori que cobreix l’Àrea Metropolitana. Barcelona ha de fer un salt cap a la metròpoli dels 5 milions d’habitants; necessitem un nou marc físic on viure i treballar, i donar-nos l’oportunitat d’enfortir-nos econòmicament, socialment i culturalment. No podem esperar més; és el moment de tornar a derruir les muralles i configurar una ‘Gran Barcelona’ que doni aire a les nostres aspiracions.

A banda de debatre sobre totes aquestes qüestions d’ordre tècnic i d’organització social, també hauríem d'abastir la reflexió d’una profunda dimensió ètica. Cal que decidim quina mena de societat volem ser, envers nosaltres mateixos i envers al món.

Creativitat i ambició

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Catalunya, històricament, ha estat plena de creativitat i d’ambició; per això modelem, obcecadament, l’espai mental que ens ha estat reservat. Però ja fa temps que no estem canalitzant adequadament aquesta energia i està esclatant en una pulsió autodestructiva de la qual auríem d’allunyar-nos, si no volem deteriorar-nos com a societat.

Els problemes que afrontem són tan complexos que només els podrem resoldre si ens concentrem a articular solucions reals, en les que tant el món públic com el món privat donin el millor de si mateixos i s’organitzin per treballar conjuntament, en un marc de confiança mútua. Res no té sentit si no aconseguim millorar les condicions de vida de la ciutadania i si no deixem un món millor als nostres fills. I per tal qè això succeixi, cal centrar el debat en allò que realment importa.