04 juny 2020

Anar al contingut

Editorial

Una sentència d'una duresa exemplar

La sentència ha de marcar el final d'una etapa i un replantejament al PSOE d'Andalusia

Una sentència d'una duresa exemplar

Raul Caro

La gravetat dels fets provats en el primer judici pel cas dels ERO a Andalusia justifica la duresa de les penes imposades a 19 dels 21 processats. Els delictes de malversació –680 milions d’euros– i prevaricació comesos per alguns dels màxims responsables de la Junta d’Andalusia entre 2000 i 2009, amb el coneixement o el beneplàcit de dos presidents Manuel Chaves i José Antonio Griñán, no són menys reprovables pel fet que cap dels encausats engrossís el seu compte corrent o aplegar fons al seu partit, i el tribunal així ho ha entès. La corrupció és inexcusable a qualsevol servidor públic, encara que no s’hi lucri; les xarxes clientelars i l’amiguisme són dues xacres sense justificació possible, i el descontrol en l’administració de l’erari és simplement intolerable.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Per al PSOE d’Andalusia, la sentència marca el final d’una etapa. Amb independència dels efectes electorals que pugui tenir en el futur, el partit s’ha de sanejar. Després del sotrac que van suposar els resultats de les eleccions autonòmiques del maig, el correctiu judicial fa que la renovació sigui ineludible si es vol evitar que s’esllangueixi el llegat polític del socialisme andalús.

Alhora, és d’esperar i desitjar que la sentència, i les que la seguiran per casos connexos o similars, representin en punt final d’una època en què la corrupció va anar de la mà d’un sistema bipartidista i de la perpetuació en determinats poders territorials. Després de la sentència del cas Gürtel, de la dels ERO i de les causes que interessen l’univers convergent, el futur ha de consagrar la transparència com a norma en la política i la renúncia dels partits a la cridòria i a les acusacions encreuades. Això inclou prescindir de la demagògia i de les exigències absurdes, com la petició de responsabilitats polítiques personals dirigida pel PP a Pedro Sánchez tan aviat es va conèixer la sentència. Tot i que el PP no en va demanar explícitament la dimissió, com sí que ho va fer Ciutadans.

Pot ser que fos previsible la reacció en calent dels populars, però no deixa de ser un factor pertorbador que deforma la realitat i pretén ficar tothom al mateix sac. Ningú de la direcció federal del PSOE en actiu va tenir el més petit contacte amb els fets encausats, inclòs l’avui president del Govern en funcions. De la mateixa manera que el vincle de Mariano Rajoy amb la Gürtel no admetia discussió, el de Pedro Sánchez amb els ERO fraudulents és inexistent; a diferència del PP, que va resultar condemnat per finançament il·legal, el PSOE no ho ha sigut, la qual cosa no obsta perquè hagi de fer una reflexió seriosa sobre el seu passat.

No es tracta de qüestions de matís, sinó de fets rellevants que fan injustificable l’exigència que, ja que Rajoy va ser sotmès a una moció de censura que li va costar el lloc, Sánchez hagi ara de presentar la dimissió per motius suposadament equiparables. És de tal urgència la necessitat de disposar com més aviat millor d’un Govern estable que tregui el país de la provisionalitat, que resulta lamentable l’intent de posar més obstacles a l’operació dels que per si mateix ja té.