28 maig 2020

Anar al contingut

La sentència dels ERO

Sense remei

Raul Caro Cadenas

Sense remei

Cristina Pardo

Va arribar per fi la sentència dels ERO d’Andalusia amb una vintena de condemnats, entre ells dos expresidents de la Junta. Bàsicament, se’ls acusa d’idear un sistema fora de control per ajudar empreses en crisi. L’objectiu era doble. D’una banda, silenciar possibles conflictes socials permetent expedients de regulació d’ocupació en condicions tan avantatjoses que moltes vegades als acomiadats ni tan sols els compensava buscar feina. D’altra banda, s’anava teixint una xarxa clientelar d’ajuts que facilitava que els socialistes es mantinguessin en el poder. Tot això es feia amb diners públics, ignorant les alertes dels interventors i colant en aquells expedients familiars i amics dels acusats. Que si la sogra de no sé qui, que si el veí del poble...

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

En definitiva, tota una trama que ara s’ha substanciat als tribunals. Com sempre en aquests casos, la reacció dels partits ha sigut molt previsible. Han fet el contrari del que fan quan els afectats són ells. El PSOE, perfil baix. L’oposició, en canvi, ha reaccionat en general amb tota mena d’escarafalls. Els socialistes posen l’accent en el fet que Chaves i Griñán, els dos condemnats, no s’han emportat diners a la butxaca. Això mateix diu sempre Esperanza Aguirre en la seva defensa, com si omplir les butxaques d’altres fos un delicte menys reprovable políticament. El PP i Ciutadans han exigit ràpidament responsabilitats a Pedro Sánchez, en un intent de desgast molt exagerat.

En l’època en què es van cometre els delictes, l’actual secretari general del PSOE ni hi era ni se l’esperava. El seu cas no és comparable al de Mariano Rajoy, que era a la cúpula del partit quan es va establir la trama Gürtel. El seu desconeixement dels fets era realment inversemblant. Que en el PP assenyalin Sánchez pel frau dels ERO equival a dir que Pablo Casado hauria d’assumir la seva responsabilitat si Esperanza Aguirre fos eventualment condemnada pel finançament irregular del PP de Madrid. Ell sí que era una persona de confiança d’Aguirre, com a president autonòmic de Noves Generacions, i també d’Aznar.

Sánchez no era a Sevilla i no pintava en el PSOE absolutament res. Pel que fa a Unides Podem, Iglesias ha fet taula rasa i ha vingut a dir que a partir d’ara, amb ells en el Govern, es podrà «garantir la neteja de les institucions». Com hem canviat. Més enllà del soroll propi de la batalla política, convé no perdre de vista Susana Díaz. Ella va ser l’hereva de Griñán, l’hereva d’una manera d’entendre la gestió pública, i això podria utilitzar-ho Sánchez per procedir per fi a la seva decapitació.