El fals dilema d'Esquerra

Les situacions més crítiques es produeixen en els partits polítics quan els seus militants assumeixen el punt de vista dels seus adversaris. Recentment, li va passar al PSC de Pere Navarro. També li va passar d’alguna manera al PSOE quan es va forçar l’abstenció per a la segona investidura de Rajoy. El debat que viu Esquerra en aquests moments és d’aquesta naturalesa. Els republicans fa un parell d’anys acaricien la possibilitat de convertir-se en la força hegemònica de l’independentisme. Ho són en bona mesura en l’àmbit institucional. Són la primera força municipalista, han guanyat les dues últimes eleccions generals i estan en el govern de la Generalitat. Però se’ls resisteix la victòria quan Junts per Catalunya col·loca Carles Puigdemont com a cap de cartell. 

Aquest element pesa, i molt, en el debat que afronten els de Junqueras sobre la investidura de Pedro Sánchez. Han tingut un lleu retrocés en els comicis del 10 de novembre i molts dels seus militants ho han atribuït a l’abstenció en la votació del setembre. Curiosament, si miressin les dades podrien fer una altra lectura ben diferent: al novembre, Esquerra va cedir un 2,05% mentre que la CUP (que no es va presentar a l’abril) va aconseguir el 6,3% dels vots i Junts només va créixer l’1,6%. A l’àrea metropolitana, la tendència és més clara encara. Mentrestant, la diferència amb el PSC, va augmentar mig punt a favor dels republicans. El que passa és que en determinats àmbits, Esquerra no és hegemònica en certs debats. Allà hi ha el desapercebut que passa en moltes esferes de l’independentisme el pacte del partit de Puigdemont amb els socialistes a la Diputació de Barcelona per raons que ara destapen els sumaris. L’hegemonia no s’aconsegueix només quan s’aconsegueixen més vots sinó quan es marca la pauta. Esquerra hauria de regalar als seus militants el llibre del conseller Carles Mundó que encerta quan recorda que la unilateralitat no és una via guanyadora, malgrat els miratges de Puigdemont i de l’única força de l’independentisme que no té cap condemnat, la CUP. ¿Pot conservar els seus recolzaments electorals el partit de Puigdemont si queda arraconat precisament amb la CUP en la política espanyola? Hi ha dilemes tan intensos com falsos.