09 jul 2020

Anar al contingut

El sufragi universal

La gran equilibradora

La gran equilibradora

Salvador Macip

Segurament els promotors de la democràcia no van pensar mai que els esforços per apoderar el poble donarien resultats com els que estem veient

Un dels invents més fascinants de la humanitat és el concepte d’igualtat, entès com la culminació d’una ideologia teoritzada ja en temps dels grecs antics, filtrada pels canvis iniciats a la Revolució francesa i desenvolupada a fons pel socialisme. És un desafiament descarat a la naturalesa: perverteix el sistema piramidal propi dels primats, amb els seus mascles alfa acaparant poder i la resta repartint-se les escorrialles, proposant una equiparació de drets i oportunitats que va en contra de les lleis biològiques de la nostra branca de l’evolució.

Perquè encara que ens agradi pensar el contrari, les desigualtats no van aparèixer quan les societats s’engrandiren i modernitzaren, sinó que ens venien donades com a part del llegat biològic dels nostres ancestres i, si de cas, les hem anat suavitzant a mida que ens civilitzàvem. Fins i tot abans d’haver inventat l’escriptura ja se’ns havia acudit el tema de les castes, perquè s’han trobat rastres d’aquesta jerarquització als inicis de l’edat de bronze. En un article recent de la revista Science, una anàlisi genètica de les restes d’uns humans que van viure fa quatre mil anys al sud de Baviera demostra que, dins d’una mateixa llar, hi vivien individus de diferents estatus. Mentre que els presumptes amos de la masia i els seus descendents eren enterrats amb ornaments luxosos i joies, com corresponia a les classes altes de l’època, al seu costat hi han trobat els que possiblement eren els seus esclaus o servents, amb qui no tenien cap lligam biològic. A més, algunes dones riques provenien d’altres zones, com indiquen certs marcadors genètics, el que suggereix que quan es casaven havien de deixar el seu entorn i passaven a dependre del marit.

Aquests estudis suggereixen que l’estratificació dels humans ja es feia per motius sanguinis (i en detriment de les dones) quan vivíem encara en petits grups, molt abans que apareguessin les estructures socials complexes pròpies dels entorns urbans. El costum de considerar que uns son millors que altres pel simple fet d’haver jagut en aquest o aquell bressol encara es manté a arreu del mon, tot i que més diluït i no tan evident. Malgrat que podem trobar vestigis arcaïtzants de les variants més extremes d’aquests hàbits, en forma de les tradicions nobiliàries i monàrquiques, les classes socials son ara més permeables. La causa és la implantació dels principis socialistes al mon civilitzat, que va anar fent que els privilegis de les elits s’anessin moderant en favor d’uns drets humans mínims i universals.

Els efectes d’aquesta revolució s’han mantingut gràcies a la força del dret a vot. Però segurament els promotors de la democràcia no es van pensar mai que els esforços per empoderar el poble donarien resultats com els que estem veient darrerament. La clau del sufragi universal és que desequilibra la balança en vers els estrats desfavorits, perquè sempre seran més nombrosos. En un sistema on la majoria imposa el seu full de ruta, l’oligarquia hauria de tenir els dies comptats. I, en canvi, això no passa. Per motius difícils d’entendre, sembla que a una part del poble no li importa deixar-se endur pel camp magnètic de la història i gravitar feliçment cap als organigrames injustos de tota la vida. Amb quina lògica s’explica, per exemple, que bona part de la classe baixa americana votés amb fe cega un representant prototípic de les elits extractives com és Donald Trump?

Una cosa similar ha passat a Brasil i està passant a Europa. No cal mirar gaire més lluny que a les darreres eleccions generals espanyoles. Hi hem vist que es votava nobles encapçalant llistes de territoris que ni tan sols coneixen o polítics que pregonen un retorn a un valors més propis de temps feudals, amb la pèrdua d’una sèrie de les llibertats que ens haurien de semblar innegociables. És sorprenent que l’electorat caigui en uns paranys tan grollers. Especial menció mereixerien tots els qui regalen el seu vot als partits que els consideren ciutadans d’una categoria inferior, que no son ni molt menys un número anecdòtic. Part del problema és també que polítics que, en principi, haurien d’actuar buscant el màxim benefici pels treballadors, acabin passant-se tranquil·lament a l’altre costat tan bon punt s’ensumen la possibilitat que una porta giratòria els proporcioni una jubilació anticipada i folgada.

Els humans vam crear la democràcia perquè fos la gran equilibradora, no per donar ales als que volen tornar a l’edat de bronze. A veure si aprenem a fer-la servir bé d’una vegada.