Amb Rivera, no

Nit del 28 d’abril d’aquest any, nit de victòria per a Sánchez com a futur president d’Espanya, nit en què els militants que anaven a aplaudir-lo pel que havia aconseguit a les urnes cridaven al carrer Ferraz de manera alta i rotunda:«Amb Rivera, no». Al carrer d’Alcalá, seu de Cs, també se celebrava l’èxit. Fa només set mesos d’allò i ara, evidentment, amb Rivera no serà, perquè el líder de Ciutadans –que avui, 15 de novembre, celebra el seu 40è aniversari– ha decidit abandonar la seva carrera a la Moncloa després del letal resultat que li van diagnosticar les urnes al passar, en tan poc temps, de 57 diputats a 10. Cop dur i partida mal jugada per a un líder que ha viscut per fer créixer un partit del no-res. Tretze anys de feina intensa, de massa temps robat a la família per donar veu a un projecte de centre que al final no va saber ocupar el centre, i no només això, sinó que el gir a la dreta li ha passat una gran factura.

Del cel a l’infern

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Sánchez, Casado i ara, per desgràcia, Abascal deixen de tenir un bon adversari polític. Per a Iglesias mai ho va ser. El Congrés perd un actor clau i l’única filla de Rivera, ara per ara, guanyarà un pare més present, que veurem en qualsevol moment liderant un altre projecte. Els líders no descansen. Rivera es va equivocar en les formes, en les paraules repressives contra Catalunya en lloc de buscar la convivència, per la qual tant havia lluitat al Parlament, en una cosa tan simbòlica com treure una llamborda en un debat tan crucial, com ho és l’únic que aquesta vegada es va oferir per televisió. Va perdre el rumb polític i va passar del cel a l’infern en un sospir. En política, en ocasions sobren aduladors i falten crítics, sobra superba i falta humilitat, a més de grans dosis de realisme i de trepitjar el carrer.

Sánchez, malgrat haver perdut tres diputats, malgrat seguir en el mateix punt de partida que en la convocatòria electoral anterior, o pitjor, malgrat la irrupció per la porta gran d’un partit antidemocràtic com Vox, s’ha d’alegrar d’haver perdut de vista per als pròxims anys de govern un líder de l’oratòria com era Rivera. Ara, s’ha de tenir president, Govern i començar una vegada per sempre a desbloquejar el país; ara toca també Catalunya. Assistim a l’escenografia pròpia d’una negociació en la qual tots van a màxims, en l’estira-i-arronsa per aconseguir recolzaments. ERC té molt a dir en aquest escenari; ha de decidir si vol un govern d’esquerres favorable en teoria a asseure’s a parlar per resoldre el conflicte polític a Catalunya o vol els del 155 pressionant i forçant actituds repressives. Sortim ja del postureig, des farolejar, i comencin a treballar, senyories, que han generat massa destrossa per als ciutadans corrents. Des del 10-N hem vist clar que per arreglar les coses l’únic que és necessari és voluntat política, generositat i altura de mires. Més gestió i menys politiqueig. Res més o massa per a molts.