Anar al contingut

EL DILEMA CATALÀ

No al 155, no a la desobediència institucional

A Miguel Lorenzo

No al 155, no a la desobediència institucional

Inma Lucas

Ni les porres són la solució, com va passar fa dos anys, ni ho és la desobediència civil des de les institucions catalanes, ni l’aplicació del 155 o de la Llei de Seguretat Nacional en vigor des del 2015 i que mai ha calgut aplicar. No són la solució però són ingredients necessaris en una campanya política que mai ha acabat després de les eleccions del 28-A. D’això va la política, de tenir adversaris o de construir-los. No obstant, la política fracassa quan passa per l’àmbit judicial, per la presó i per les crides a la desobediència com està passant des del 2017 entre Barcelona i Madrid. És fàcil, per això, inclinar-se a pensar que al final el conflicte a Catalunya interessa, i més quan no s’entreveu cap moviment de voluntat política per a la resolució del problema sumat a què portem una vida institucional en ‘stand-by’ a l’espera de la sentència del procés.

‘Ara Espanya’ és el lema de campanya del PSOE quan hauria d’haver triat ‘Ara Catalunya’, perquè no deixa de centrar el debat en una cosa que –de moment– no existeix. La realitat és que malgrat la incapacitat de gestió del president Torra, que únicament i exclusivament governa per als seus i francament malament perquè res fa pensar que hagi d’aconseguir l’objectiu que s’ha marcat en el seu mandat –independència i república–, ningú s’està saltant la legalitat vigent des de la Generalitat o el Parlament, més enllà de continuar penjant cartells partidistes al balcó de Palau. Per tant, la política hauria de deixar de construir problemes on no n’hi ha davant una sentència imminent del procés i davant una presó provisional de líders polítics catalans que encara persisteix. Falten pocs dies perquè sapiguem com acaba aquest trist capítol per a la història catalana.  Sobren massa coses a la política actual, hi ha massa testosterona i poc seny, massa piròman i poc bomber. Sobren declaracions incendiàries i falten manifestacions i actuacions que beneficiïn a l’interès i al benestar general.

Que Sánchez digui que la culpa d’aplicar el 155 serà dels independentistes inclou un abandó de les seves responsabilitats com a màxim responsable de la seva aplicació i no és altra cosa que una advertència per marcar territori en campanya. Un altre cop, Sánchez té una veu discrepant a les seves files: mentre a ell no li tremolaria el pols a l’hora d’aplicar el 155 i això sí seria culpa dels catalans, té Iceta que en tribuna pública diu que ara no té sentit aplicar-lo. ¿En què quedem llavors? Millor farien els nostres polítics a complir la legalitat vigent: atès que legalment no es pot aplicar el 155 de forma preventiva deixin-se els uns i els altres d’advertències alarmants que en res contribueixen a la convivència.

Tan perillosa és la crida a la desobediència civil com defensar  la via de la repressió sense tenir en compte que la solució és el diàleg. Ens fem el desentès amb declaracions incendiàries perquè només l’11-N podrem iniciar el camí de la calma i de la gestió política. Ara, tristament,  és només campanya.