Records a dojo

Que la crisi econòmica anava de debò ho vaig tenir clar a començaments del 2009. Poc abans de la nit de Reis vaig veure, enganxat a la marquesina d’un autobús, un paper amb una foto de Mickey Mouse abraçant una família. Sota la foto, aquestes barbes extraïbles on lampistes o pintors (o detectius, a les novel·les) solen anotar telèfons de contacte per oferir els seus serveis. Sobre la imatge, un missatge: «¿No pots anar a Disneylandia? No els en neguis el record als teus fills». Hi vaig trucar i l’empresa en qüestió oferia el següent: enviaves una fotografia de la teva família i ells, fent ús del Photoshop, hi afegien personatges de Disney i el convincent paisatge del parc temàtic. Potser la recessió et negués la possibilitat de pagar el viatge, però si els teus nens eren prou petits, sempre podies enganyar-los en el futur ensenyant-los la fotografia. 

Ho explico a la taula d’un restaurant de Bilbao, després de la xerrada a què l’Athleti m’ha convidat en el marc de Lletres i futbol, el festival cultural promogut per aquesta meravellosa fundació, que entén que el futbol és una espècie d’esperanto emocional mitjançant el qual es parla de relats simbòlics, primeres epifanies, d’autoestima (íntima o nacional), de misèria, d’eufòria i, sobretot, de justícia poètica. De literatura, en definitiva.

Si enarboro l’anècdota de l’agència de records falsos és perquè José Roberto Torero, un altre dels ponents, explica que ell va anar a Disneylandia amb 17 anys, però que els seus germans, un any més grans, li diuen una vegada i una altra que mai hi va anar. Aquest autor brasiler té un llibre preciós, ’Una historia de futbol’, que ficciona la primera infància de Pelé: el nen del seu conte li promet al seu pare que algun dia guanyarà la Copa del Món. Pel que sembla, l’astre de la pilota i la viagra va llegir el relat, es va emocionar i va procedir a incloure aquesta ficció en la seva biografia. És a dir, ara, quan repassa la seva infància real hi inclou diàlegs i escenes escrites per Torero. Un no sempre sopa amb el guionista de la infància d’O Rei.

Galder Reguera, programador del cicle i formidable escriptor, explica llavors la història de la pinta d’un jugador: corria la llegenda que, després d’un driblatge, s’havia pentinat i l’havia guardat en una butxaca dels pantalons. En realitat, s’havia passat la mà pels cabells i s’havia eixugat la suor als pantalons, però va acabar per convertir la llegenda (inventada) de la pinta en un dels seus assoliments esportius més grans.

Notícies relacionades

La llonganissa del jutge Hurtado

Fàbriques d’habitatges

Juan Pablo Villalobos, que de mites en sap un munt (es va criar envoltat de llibres de filosofia i d’extraterrestres), apuja l’aposta. La nostàlgia, amb la seva fotogènia de records de vegades fabulats, és més que tòxica i fins i tot ha esperonat l’ascens de la ultradreta, que sempre reivindica passats tan inventats com daurats.

És possible que els nostres records infantils siguin ficcions que inventem d’adults quan repassem les fotos. O els nostres Panini. O quan, com sempre passa en aquest festival bilbaí, ens posem a parlar de futbolistes d’elit, però acabem parlant dels nostres (alguns) assoliments i (molts) fracassos. La clau, el que diferencia un beneit populista dedicat a la política d’una persona honesta que negocia com pot amb el seu passat, és parlar més del segon. «Perdre a l’estil Atlas», diu Villalobos, fan d’aquest equip mexicà que tendeix a no guanyar d’una forma gairebé èpica.