Anar al contingut

Dues mirades

Celebrar la vida

Celebrar la vida

Josep Maria Fonalleras

L'apuntadora, de qui mai no en sentim la veu nítida, sinó només un discret oreig entre les canyes, s'atreveix a parlar en públic

Fa més de 40 anys que Cristina Vidal treballa d’apuntadora al Teatre Nacional Dona Maria II, de Lisboa. Un dia, Tiago Rodrigues, el director, va pensar que podia sortir de la foscor («jo soc de les ombres», diu ella mateixa) per intervenir en un muntatge sobre la seva figura, un homenatge a qui xiuxiueja, a qui salva amb les paraules que ja estan escrites, perquè tot està escrit, però sempre hi ha algú que les diu a cau d’orella. A ‘Sopro’ (‘buf, alenada’), les coses s’acaben, però resulta que hem de continuar vius, hem de celebrar la vida en una lluita incessable contra la mort, contra l’oblit.

Entretots

Publica una carta del lector

Escribe un post para publicar en la edición impresa y en la web

Una actriu confessa a l’apuntadora (que deambula amb el xiuxiueig i alhora organitza el món al seu voltant) que està malalta. I que no va poder dir a l’escenari els versos finals de ‘Bérenice’ perquè era com parlar del seu propi final. I l’apuntadora, de qui mai no en sentim la veu nítida, sinó només un discret oreig entre les canyes, s’atreveix a parlar en públic. En l’última escena, recita aquells alexandrins no dits de Racine, com si fossin alhora un comiat i una necessitat de dir les coses abans de morir. Un bàlsam i un testament. La paraula que vivifica.

Temes: Lisboa Teatre