Crisi política al país andí
Bolívia: un altre focus d'inestabilitat regional
Hi ha qui preveu un escenari en què la dreta autoritària vinculada als empresaris de la regió de Santa Cruz prengui el poder i dugui a terme una política de venjança
bolivia-celebraciones-renuncias
Fa uns mesos una revista de conjuntura llatinoamericana assenyalava que Evo Morales encara tenia algunes possibilitats de ser reelegit malgrat el seu desgast. També afegia que això era fruit del seu exitós maneig de l’economia basat a aprofitar els avantatges comercials que va gaudir Amèrica Llatina durant la dècada passada. Així Morales va intensificar la tradicional lògica de desenvolupament extractiu a base d’exportar (sobretot) gas, negociar millors preus amb empreses transnacionals i obtenir rendes per construir infraestructures i impulsar polítiques socials.
Aquest model, que va tenir un ampli recolzament i va possibilitar un llarg i inèdit període d’estabilitat política al país, també va crear tensions. Algunes van aparèixer entre els seus aliats, però la majoria van ser amb les elits econòmiques regionals, sobretot amb les del territori anomenat «la mitja lluna», que inclou les províncies de terres baixes: Santa Cruz, Beni, Pando i Tarija.
Aquestes tensions, alhora, es van amplificar a causa que periòdicament es va tensar la institucionalitat a causa de la incapacitat del MAS d’oferir nous lideratges i haver de postular de forma recurrent Evo Morales. Així el 2014, Morales es va presentar per a un tercer període presidencial malgrat estar expressament prohibit a la Constitució, adduint que el primer no comptava. També ho va fer el 2019 malgrat que el 2016 el 51% dels electors van votar en contra d’un canvi de Constitució que li hagués permès reelegir-se. En aquesta conjuntura les eleccions del 20 d’octubre del 2019 van ser un despropòsit, i no només per presentar novament Morales com a candidat, si no per irregularitats en el recompte i les sospites de frau.
Resultat qüestionat
Aquestes eleccions van donar oficialment un 47,08% dels vots a Evo Morales davant el 36,5% de l’opositor Carlos Mesa, resultat que convertia directament Evo Morales en president, sense necessitat d’una segona volta. Però aquest resultat va ser posat en dubte i la missió electoral de l’OEA va suggerir la necessitat de repetir-les, recomanació que va acatar Morales. Però l’anunci de la repetició electoral no va calmar els ànims dels opositors que van iniciar mobilitzacions que van acabar en aldarulls a gairebé tot el país.
La crisi de governabilitat, no obstant, va escalar diumenge passat quan els militars van irrompre en l’arena política i van obligar a dimitir Morales i el seu vicepresident Álvaro García Linera, alhora que es va anunciar una ordre d’aprehensió contra tots dos. Fruit d’això en el dia d’avui ningú sap el que succeirà en el futur immediat, si bé hi ha qui entreveu un escenari en què la dreta autoritària vinculada als empresaris de la regió de Santa Cruz prengui el poder i dugui a terme una política de venjança i repressiva.
En qualsevol cas, mentre escric aquest text, ningú sap quin és el parador d’Evo Morales. Mèxic i l’Argentina li han ofert asil polític, però hi ha rumors que està amb les organitzacions cocareres del Chapare per iniciar la resistència. En qualsevol cas, l’única certesa que avui impera és que Bolívia apareix ja com un nou focus d’inestabilitat regional.
