04 jul 2020

Anar al contingut

Després de les eleccions del 10-N

L'espiral identitària

L'espiral identitària

Rafael Jorba

La primera obligació dels partits que es reclamen hereus de la Constitució del 1978 és rescatar els ciutadans -també els catalans- del discurs d'odi

Deixo per als demoscòpics l’estudi de les dades electorals. Em centraré en l’anàlisi de l’espiral identitària, del discurs d’odi recíproc, que ha catapultat Vox. L’eix ideològic –el de les propostes programàtiques– s’ha vist eclipsat per l’eix identitari, per la subhasta entre els dos nacionalismes en escena –el català i l’espanyol–, amb els ciutadans, d’un costat i de l’altre, també els del mig, com a ostatges emocionals d’aquesta licitació pseudopatriòtica.

La responsabilitat del sobiranisme català és majúscula. Fem memòria. En el pla teòric, no només va abdicar del catalanisme polític majoritari –la defensa de l’autogovern i de la pluralitat espanyola–, sinó que va trencar el consentiment social que s’hauria forjat en la Transició i que el president Tarradellas va resumir en la fórmula: «¡Ciutadans de Catalunya!». El dret a decidir va situar al frontispici de la política catalana la democràcia ritual, va acabar amb la democràcia deliberativa i va banalitzar la secessió, és a dir, el divorci polític pel qual es declara estrangers una part dels nostres conciutadans.

El dret a no haver de decidir

El catalanisme era inseparable de l’intervencionisme hispànic. «Els catalans –va dir recentment a Barcelona l’assagista Michael Ignatieff– tenen dret a no haver de decidir. Ningú pot obligar-los a elegir entre el pare i la mare, entre un Estat i un altre, entre una identitat i una altra, perquè la majoria dels humans tenim diverses identitats. La política no ha de forçar-nos a escollir entre una d’aquestes, sinó evitar-nos decisions existencials i doloroses».

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Miquel Iceta em va resumir al seu dia la fallida que el procés va produir en el seu partit: «El PSC va néixer perquè no haguéssim de decidir». El camí escollit va ser el de fractura –consulta del 9-N, eleccions plebiscitàries, referèndum de l’1-O– i abocava un país empatat amb si mateix. Una suma de democràcia ritual i dual que conduïa a un atzucac: una meitat de la ciutadania molt contenta i l’altra meitat molt enfadada. Era obligació dels polítics posar sobre la taula una proposta consensual que pogués donar com a resultat que una àmplia majoria de ciutadans estigués moderadament satisfeta.

I, en el pla pràctic, el full de ruta del procés no només es va escriure des de la unilateralitat, sinó que va trencar la mateixa legalitat catalana: una llei de referèndum d’autodeterminació, que regulava el règim electoral, i que no va comptar amb la majoria de dos terços que exigeix l’Estatut per a aquesta comesa, i una llei de transitorietat jurídica, que tampoc va tenir aquesta majoria qualificada que preveu l’Estatut per a la seva reforma. Ni l’1-O ni la posterior declaració d’independència es van ajustar a les regles de joc; ni a les espanyoles ni a les catalanes.

La reafirmació de la via unilateral –«Ho tornarem a fer!»– i el doble llenguatge de Quim Torra davant els episodis de violència han alimentat el nacionalisme espanyol: el PP –responsable de la fallida del consentiment constitucional que va produir a Catalunya el recurs contra l’Estatut– i, sobretot, Vox, la facció d’extrema dreta que històricament tenia incorporada al seu electorat i que ara s’ha emancipat. Pel camí, amb el concurs de Ciutadans, s’havia blanquejat Vox en la política de pactes autonòmics i municipals.

Recuperar els valors democràtics

Paradoxalment, el principal damnificat de la subhasta identitària ha sigut Albert Rivera,el licitador major, que va néixer a Catalunya i va créixer a Espanya de la mà de l’anticatalanisme. Després, en la fallida investidura de Pedro Sánchez, va llançar per la borda la tradició de partit frontissa que caracteritza els seus socis liberals europeus, va desempolsegar un discurs antipartits de tall joseantonià – «ni vermells ni blaus» – i va arremetre contra la «banda de Sánchez»: comunistes, independentistes, batasunes... Santiago Abascal –sempre és millor el guió original que la còpia– cull ara els seus fruits.

I aquí ens trobem: atrapats en l’espiral identitària. La primera obligació del PSOE i el PP –els partits que es reclamen hereus de la Constitució de 1978– és rescatar els ciutadans, també els catalans, del discurs d’odi. S’han de recuperar els valors democràtics, amb el pacte de ciutadania –els drets i deures compartits– com a bandera i una dosi de laïcitat nacional: deixar de regular i d’enfrontar identitats. Ses senyories haurien de seguir aquella invitació de François Mitterrand en el seu discurs de comiat del Parlament Europeu: «El que els demano és gairebé impossible, ja que s’ha de vèncer la nostra pròpia història; si no la vencem, una regla s’imposarà: ¡el nacionalisme és la guerra!».