Pensar més, ser menys

Ens hi hem acostumat, però no és gens normal: que la discrepància, per petita que sigui, ens converteixi en enemics irreconciliables. Que la meva opinió sigui diferent de la teva no em transforma en extraterrestre. No som el que pensem o, més ben dit, el que pensem no és més que una part del que som. Però ens hi hem acostumat: algú afirma alguna cosa amb la qual no estem d’acord o que s’assembla, ens recorda, el discurs que considerem perillós i automàticament assimilem aquest algú amb un extrem ideològic amb el qual no hi té res a veure. Que fer qualsevol crítica a l’independentisme et valgui l’apel·latiu d’unionista, que criticar no independentistes et converteixi en separatista perillós, que analitzar l’esquerra i sotmetre-la a judici ciutadà et transformi en l'extrema dreta, que encarar-te amb l’extrema dreta comporti ser part de la suposada «dictadura progre».

És a dir: som en temps de polaritzacions radicals i qualsevol que s’entesti a matisar, a abordar la realitat amb la complexitat que la defineix té tots els números d’acabar en terra de ningú, expulsat de tot arreu i relegat a la condició de traïdor. Ja no és important discutir, debatre, intercanviar idees i intentar convèncer el que pensa de manera diferent. Les idees només es conceben en clau de pertinença sense concessions. El més important a dia d'avui és SER. Així, en majúscules. I atrinxerats en les nostres respectives identitats és difícil treure el cap per escoltar el que diu l’altre, també entaforat en el seu forat.

Notícies relacionades

Les identitats insaciables

Equidistància dolenta, equidistància bona

Amb això no vull dir que s'hagi de ser tolerants amb els intolerants, els que són radicals de veritat, amb les opcions que van en contra de principis democràtics fonamentals. L’extrema dreta hauria de ser mediàticament i políticament segregada. El que no acabo d’entendre és la necessitat de polaritzar encara més els debats, que hi hagi persones que siguin més bel·ligerants amb els discrepants matisats (els del sí però no i tants peròs com calgui) que no pas amb el que realment és a les als antípodes de la seva pròpia posició.

I aquesta bel·ligerància comporta una vigilància permanent sobre els que no volen ser assimilats per cap bàndol i són fidels a la independència de pensament. No crec que sigui una actitud gaire democràtica atacar els grisos, els entremitjos, els que no volen simplificar les coses, els impurs i els barrejats, els mestissos o els que es neguen a definir-se. No podem permetre que els debats polítics es converteixin en l’anunci de refresc: «¿I tu de qui ets?».  Si continuem per aquest camí al final tothom tindrà molt clar qui és però no recordarà el que pensa en realitat. Que la identitat no enterri les idees.