19 febr 2020

Anar al contingut

Anàlisi

L'art del que és possible

JOSE LUIS ROCA

L'art del que és possible

Antón Losada

Els socialistes no han aconseguit un triomf. Els han donat una segona oportunitat, que no és el mateix

Així defineix la política Les Metcalfe, l’agut politòleg britànic. Tindrem ocasió de comprovar-ho els pròxims dies a Espanya, on tot sembla gairebé impossible ‘l’endemà’ del 10-N. Per llançar els comptes de la governabilitat convé analitzar primer què ha canviat en el context. Diverses coses semblen les mateixes que van facilitar el bloqueig al juliol però, en realitat, han canviat dràsticament.

Per començar Pedro Sánchez ja sap que, o governa amb aquests números, o no governa. S’han acabat els somiejos d’estrateg. És avui, aquí i ara o Déu ho sap. Els socialistes no han aconseguit un triomf. Els han donat una segona oportunitat, que no és el mateix. Només Vox i algú extraordinàriament estúpid forçaria unes terceres eleccions que només convenen a la dreta extrema. El cost del bloqueig s’ha disparat. Ciutadans ja no té fons per afrontar-ho, Podem està esgotant els seus estalvis i els socialistes no poden permetre’s-ho.

Temps de simplicitats

En aquests temps de simplicitats les simplificacions funcionen. Votar contra Pedro Sánchez és avui anar de la mà amb Vox. Alguna cosa que, els agradi o no, ni l’independentisme català ni el basc poden permetre’s amb les seves eleccions autonòmiques en l’horitzó. Hi haurà tants candidats a abstenir-se i deixar que passi d’ells el calze de votar amb Santiago Abascal, que la barrera de vots que Sánchez necessitarà per investir-se en segona volta baixarà notablement. Els 168 recolzaments que podria sumar amb l’esquerra, el PNB i els partits petits resultarien suficients. El candidat socialista té marge per triar si busca implicar els nacionalistes catalans, o negocia amb un Ciutadans sense Albert Rivera i amb la urgència de tornar al centre per sobreviure.

La negociació amb Podem no resultarà fàcil. Però la cara de Pablo Iglesias la nit electoral reflectia que sap que ha d’intentar un govern de coalició, però manca de cartes per mantenir la jugada. Tots dos han sortit escarmentats per la seva incapacitat per acordar. Però el càstig morat ha sigut més dur. Per a ells també és aquí i ara o mai.

Sánchez pot sentir-se temptat d’explorar la possibilitat de pactar la seva investidura amb Pablo Casado, però per als populars això significaria oferir-li gentilment la jugular a una ultradreta que cavalca a cavall d’antisanchisme. Únicament acordar a la seva esquerra i amb els nacionalistes li permet aspirar a la majoria que necessita per tirar endavant lleis i pressupostos.

Hi ha una altra qüestió en la legislatura almenys tan important com la governabilitat. Un milió de votants de dretes vaguen a la deriva i el lideratge de Pablo Casado no ha sabut atreure’ls ni garanteix que la sagnia s’aturi. El partit ultra que veta periodistes constitueix avui un problema per al PP, no per al sistema. Però pot acabar sent-ho si se li segueix cedint a la dreta extrema la iniciativa i el control de l’agenda política mentre no se li planta cara per por de perdre un grapat de vots.