Rèquiem per Cercle de Lectors

Un record d’infància: de tant en tant la meva mare m’entregava una revista a les pàgines de la qual els llibres brillaven com estrelles de l’espectacle i m’animava a escollir-ne un o dos. Quan encara era molt petita m’assenyalava també les pàgines on podria trobar títols del meu gust. En la meva adolescència primerenca escapar-se d’aquelles pàgines per buscar en les altres va ser una primera manera de superar els límits de la infantesa.

La revista de què parlo arribava cada cert temps amb una estranya puntualitat i a casa meva era molt celebrada. La portava una senyora molt simpàtica que s’entretenia a comentar novetats, opinar amb cert criteri i fins i tot a recomanar títols que sospitava del gust delslectors que habitaven aquella casa. Passats uns dies tornava a emportar-se una targeteta on nosaltres havíem anotat acuradament els títols triats i encara tornava una vegada més uns dies més tard a entregar la comanda. Quina felicitat. Era una pila de sis o set volums subjectes amb una goma elàstica, que rebíem amb joia de matí de Reis i que solia incloure un assaig històric, un parell de novel·les, de vegades un manual de jardineria i les meves eleccions. Algunes van quedar molt gravades en la meva memòria.‘La història interminable’,de Michael Ende; ‘El hòbbit’,de Tolkien; ‘Cementiri d’animals’,de Stephen King. La meva adolescència podria llegir-se en aquells llibres que arribaven a mi per si sols i que mai han marxat.

Amb el temps em vaig tornar addicta a les formidables col·leccions que ocupaven una doble pàgina. La de comediants on vaig llegir per primera vegadaClarice Lispector i Truman Capote. La d’autors russos on vaig conèixer ‘Els germans Karamazov’. La meravellosa obra completa de Valle-Inclán en 26 volums que va sembrar en mi una admiració vitalícia cap a l’autor del ‘Tirano Banderas’. Tots ells enquadernats en tela, amb precioses sobrecobertes. I podria seguir fins a omplir aquesta pàgina, perquè m’envolten centenars de títols estimats: el resultat de tota una vida de ser sòciad’un club que durant més de cinc dècades ha portat llibres a les llars de tot Espanya, la qual cosa significa que va acostar la lectura –en temps en què tot quedava molt més lluny– a persones que de cap altra manera no haurien llegit, o no amb aquesta constància o no amb aquesta qualitat.

Perquè Cercle de Lectors ha sigut, crec jo, un baluard de qualitat durant gran part de la seva història. Havia d’atendre, i ho feia, a la literatura de més tirada comercial, però a la seva revista també era possible trobar poesia, assaig i filosofia i, de la mateixa manera, llibres de cuina i de bricolatge. En aquest sentit, fullejar la revista de Cercle era com fer un tomb exprés per una llibreria immensa acompanyada d’algú solvent que s’encarregava d’assenyalar alguns títols en cada secció. Un autèntic luxe, la veritat, que tinc la seguretat que va fer pels hàbits lectors d’aquest país molt més que molts polítics.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Avui tots diuen que es veia venir. El meu ja exagent, una amiga també exsòcia, els titulars que anuncien el final i que parlen de temps que han canviat, de pèrdues milionàries, d’un model obsolet. Potser tenen raó, però no per això aquest rèquiem serà menys trist. Espero que els hàbits lectors que han canviat en aquests anys i que s’apunten com els responsables del tancament de Cercle no tinguin a veure amb la pirateria. És a dir, amb el robatori –diguem-ho pel seu nom– de continguts subjectes a drets d’autor. Espero que tingui més que veure amb Amazon, o amb l’auge del món digital o amb el declivi de les revistes en paper i de les visites a domicili dels venedors de llibres, o de qualsevol altra cosa. I espero també que serveixi de lliçó: si no comprem a les llibreries de tota la vida, acabarà per passar-los el mateix que a Cercle. Potser no tot és culpa del canvi dels temps. De certes coses té la culpa nostra irresponsabilitat.

I per al final m’he guardat el record d’una veïna que vaig tenir fa temps. 88 anys. Soltera. Gran lectora. Amb prou feines s’atrevia a sortir al carrer. Comprava tres llibres per revista, que després comentava amb el seu agent, un senyor molt simpàtic, de nom Arturo, jubilat a temps parcial, a qui convidava a fer un cafè en cada visita. L’Arturo mai se n’anava d’aquella casa amb les mans buides. O s’emportava una comanda suculenta o una font de rosquilles, segons es donés el cas. Em pregunto quants n’hi haurà encara com ells i què faran ara. Perquè, que jo sàpiga, els repartidors d’Amazon no es queden a fer un cafè.